A vegades tinc la sensació d’estar envoltada de persones que pretenen ser perfectes en tots els àmbits de la seva vida i que aquesta perfecció exigent les està convertint en éssers imperfectes amb un munt de repressions, obsessions, paranoies i neurosis.

En canvi, quan observo persones que criden ben fort arribades a un cim, ballen pel carrer, caminen nues per la muntanya, fan la croqueta a la sorra, canten a la dutxa del gimnàs, fan errors però continuen endavant, expressen les emocions, es mostren tal com són... aquestes últimes, sovint titllades de boges, segons la meva opinió i experiència són més coherents amb la vida i es troben en una posició més propera a la línia de la normalitat de la perfecció humana, ja que trenquen les cadenes que ens posa la societat, i tanmateix se senten més lliures i felices.