El rei de l’univers, en Joe Biden, campava nu per aquests mons de Déu. Nit i dia mostrava als quatres vents ses vergonyes pendulants, però ningú hi veia res. Cap demòcrata de partit, cap diari a sou, cap setciències de govern trobava res d’estrany. Wonderful guy! Amazing man! Tothom callava. Tothom el felicitava. Quina roba tan fina i transparent, wow, que gasta el Boss! Oh, my god! Tot anava com una seda. Fins al desastre del seu debat amb Donald Trump. Des de llavors ja ningú pot negar-ne l’evidència. Tothom ha caigut del burro. En Biden està acabat. I ha de plegar. Ah, veiéssiu les corredisses, els nervis, els escarafalls! Tots plegats com aquell penques, el capità Renault, en la pel·lícula Casablanca, “sorprès” que a l’establiment de Rick hi hagués un casino clandestí, ell que hi jugava cada dos per tres. La cosa, però, s’ha complicat una mica més. El rei no volia deixar la trona i s’empipava d’allò més.

Finalment, ha cedit. I ha endorsat la vicepresidenta, la Kamala...

Really? Are you kidding me?

I ha començat la gran esmolada de ganivets. (To be continued.)