Gràcies, Catalunya

No sé vosaltres, però jo sempre que sento a la gent filla d’immigrants cantar les bondats dels assoliments dels seus avantpassats, són les paraules que trobo a faltar. En el lliurament dels premis Gaudí va ser molt lloat el discurs d’un guionista on recordava l’avi analfabet i el progrés que l’ha portat a ell a guanyar-se la vida escrivint; i hi feia una subtil o no tan subtil, crítica a la burgesia catalana i, de passada, a tots els catalans. Aquests parlaments sempre parteixen de la base que tots els catalans vam néixer rics i som burgesos (i explotadors) per definició, però sempre s’obliden de la burgesia dels seus llocs d’origen, dels “señoritos”, que els van expulsar de la seva terra a base de gana. La immensa majoria de catalans som fills de petits propietaris rurals, petits industrials, menestrals, botiguers, etc., que eren gent que si tenien jornalers treballaven tant o més que ells; les condicions eren molt dures perquè els pagesos molts dies marxaven cap al tros per treballar de sol a sol portant al cistell només pa, una cabeça d’alls i un bot de vi. Senyors, heu progressat per l’esforç dels vostres progenitors i vostre però també, i molt, per les condicions que vau trobar aquí. Per tant, un “gràcies, Catalunya” seria de justícia i fins i tot de bona educació.