L’indigne reducte residencial

L’accés a l’habitatge arrendat està a preus inassequibles. Molts propietaris estan traient els seus pisos del lloguer tradicional per traslladar-los a l’arrendament d’habitacions, al lloguer turístic o al de temporada. Aquest traspàs obeeix a dues motivacions. Els amos tracten d’eludir l’aplicació de la llei d’arrendaments urbans i el límit de preus de la llei d’habitatge. I, d’altra banda, es persegueix l’obtenció de més ingrés econòmic. La diferència entre arrendar un habitatge complet i fer-ho per habitacions dona un 34% més de rendibilitat. Els estudiants, joves professionals o nòmades digitals són els usuaris demandants de tal reducte residencial, el lloguer d’habitació, que ja està costant una mitjana d’uns 520 euros al mes, en un pis compartit, disposant tan sols d’un llit individual, una tauleta de nit, potser una cadira i un petit armari, i, moltes vegades, sense finestra al carrer o a un pati exterior o balcó i amb prohibicions com ara menjar a l’habitació, i, en molts casos, sense dret a ús de cuina. En fi, un infraallotjament. No queda més remei que compartir habitatge amb persones desconegudes, alienes al nucli familiar, viure en una habitació amb un espai de reduïdes dimensions i amb moltes limitacions que generen un sentiment d’incomoditat que, òbviament, impedeix a les persones desenvolupar les seves vides, retallant la seva privacitat i intimitat, cosa que incideix en la qualitat de vida i repercuteix en la salut mental i emocional. Una indignitat tolerada que hauria de ser erradicada.