I ens tornaran a demanar que votem

Des de l’octubre del 2017 una àmplia franja dels votants independentistes viuen cada convocatòria electoral amb un desconcert creixent. És la part que, malgrat tot i malgrat que la demoscòpia diu que per separat s’obté més representació, detesta els punyals per l’esquena –i a vegades a cara descoberta– que les grans formacions independentistes s’han estat clavant en els últims cinc anys. Que no vinguin amb pretextos de dinàmiques locals, d’incompatibilitats personals, de sopars de duro... Que ERC i Junts hagin pactat en tants ajuntaments i diputacions amb el PSC del 155 (tampoc fa tant per a tanta amnèsia...) només per fotre el rival indepe, és deplorable. Han quedat retratats i humiliats pel pacte de Barcelona, on el PSC els ha ensenyat fins on és capaç d’arribar i el PP els (ens) refrega a cada moment per què ho ha fet. Els partits espanyols i les seves sucursals d’aquí no confonen l’enemic, mentre l’independentisme s’obstina a donar la raó a l’ideòleg de Vox (Aznar) quan va dir que es trencaria abans Catalunya que Espanya.

En un país diferent, l’autodestructiva actitud de les forces independentistes –sense excepció– hauria fet recular el suport electoral al demacrat 15 per cent del segle passat. És el capteniment del ciutadà català, i no els estímuls d’uns partits que són un zero en estratègia, el que sosté el suport. Ara voldran que els tornem a votar el 23 de juliol perquè tota abstenció d’un independentista és –en això sí que tenen raó– un vot que sumarà un bifachito que ja no dissimula intencions al País Valencià i a les Illes. Donem per impossible –fins i tot per no convenient– un front comú en forma de candidatura unitària. Però, què en faran, amb els nostres vots? Què més ha de passar perquè deixin de ser el propi cavall de Troia de l’independentisme? Que no veuen que l’objectiu d’Espanya és repetir a la Generalitat el que ha passat a Barcelona? Que hi ha algú?