L’espectre

Un espec­tre recorre els Països Cata­lans i tot quis­qui sap de què es tracta: tant a les Illes Bale­ars i al País Valencià, els acords entre PP i Vox han por­tat a l’eli­mi­nació de les Ofi­ci­nes de Defensa dels Drets Lingüístics res­pec­ti­ves i una decla­ració de guerra al que aquests par­tits qua­li­fi­quen d’“impo­sició” del català/valencià a les esco­les, als mit­jans de comu­ni­cació, a l’admi­nis­tració i a qual­se­vol altre lloc en què deci­dei­xen que hi hagi algun ras­tre d’aquesta supo­sada inflicció lingüística; tal com han fet, de fet, a Bor­ri­ana, la capi­tal de la Plana Baixa, on el regi­dor de Cul­tura (de Vox) fins i tot ha can­cel·lat les subs­crip­ci­ons de l’Ajun­ta­ment a revis­tes en català com ara El Temps, Ender­rock i Sàpiens a més de Cama­cuc i Cavall Fort, que deu con­si­de­rar espe­ci­al­ment peri­llo­ses. (I si no les ha cre­mat al car­rer tot ballant ale­gre­ment entorn de la fla­mes és segu­ra­ment per evi­tar massa sem­blança a certs actes sem­blants que van tenir lloc en algu­nes no-democràcies del segle XX). I això, no ho dub­teu pas, és només el començament.

Les llengües –totes– són per comu­ni­car-se i expres­sar-se d’una forma única i idi­o­sincràtica gene­rada per les llengües matei­xes; cada llen­gua –en par­ti­cu­lar gràcies a les seves mani­fes­ta­ci­ons literàries i musi­cals orals i/o escri­tes– repre­senta un uni­vers cul­tu­ral propi que forma part, al seu torn, de la riquesa social de tota la huma­ni­tat. El català, com tots els altres idi­o­mes, per­tany a qual­se­vol per­sona de qual­se­vol lloc que vul­gui des­co­brir les seves pecu­li­a­ri­tats, les seves pos­si­bi­li­tats il·limi­ta­des... i els seus par­lants. Per tant, qual­se­vol intent d’eli­mi­nar una llen­gua, par­ci­al­ment o com­ple­ta­ment, no és només una estratègia política naci­o­na­lista (de part de la nació que real­ment té la pae­lla pel mànec, s’entén). És un crim. I les per­so­nes que el come­ten, lògica­ment, són cri­mi­nals. Només falta que se’ls tracti com a tals.