Al final de l’Ombra d’ahir comento que hi faig present el tema “L’été indien” (una manera de nomenar, com ho és “l’estiuet de Sant Martí”, un temps de bonança a la tardor) recitat i cantat per Joe Dassin perquè Annie Ernaux en fa referència a Els anys Súper-8 (Les Années Super-8, 2022), un film que, amb el seu fill David Ernaux-Briot, l’escriptora va construir a partir de les imatges que l’aleshores marit seu, Philippe Ernaux, va rodar entre 1972 i 1981. Són imatges de la vida domèstica, alterada amb la presència de la càmera, i cada cop més dels viatges de la parella i les vacances d’estiu compartides amb els seus dos fills: Eric i l’esmentat David. Els Ernaux van comprar la càmera, una Super 8 Bell & Hill, l’hivern del 1972 mentre vivien a Annecy. Qui filmava, com si se sentís director de cinema, era l’home: “Aquest rol jo li vaig deixar perquè temia malmetre l’equip [...] i potser també a causa del repartiment de les tasques per gènere.” Ho explica Annie Ernaux amb la narració amb què, dita amb la seva veu en off, comenta les imatges i hi reflexiona: ell va filmar-les, però ella hi afegeix les paraules que volen “donar un sentit a aquell temps de silenci”. Reveient-les, se’n va adonar que aquelles imatges filmades durant les vacances d’estiu (al Marroc, l’Albània comunista, Londres, Portugal, l’Estat espanyol) mostren cada cop més que la càmera ja no busca moments feliços: “L’escassetat de cares i cossos a les imatges significava la distància creixent de la parella.” Philippe Ernaux no va suportar que l’esposa es convertís en una escriptora que transforma la pròpia vida en literatura amb una paraula precisa, incisiva i despullada de sentimentalisme.