‘La font’

Dec al cantautor olotí Joan Josep Mayans (i també al seu germà Toni i a la Teresa, amics meus) conèixer i estimar un poema de Joan Teixidor, La font, que consta de dues estrofes de cinc versos. Aquesta és la primera: “Anàvem a la font quan ja queia la tarda,/ resseguíem camins, corriols i dreceres,/ ens arribava el cant que fa l’aigua i la pedra./ Érem els habitants d’un estiu de miracle/, tot era tan feliç que no ho enteníem”. Me’l va fer descobrir a través de la cançó a la qual posa música i la seva veu. L’he escoltat moltes més vegades. També he llegit molts cops el poema. Em commou perquè em retorna als estius de la meva infantesa garrotxina: les passejades quan queia la tarda, les berenades a les fonts, els banys al riu. També ho recordo o ho imagino com si fos un miracle: una cosa incomprensible, com ho és la felicitat, sempre un misteri.

La font forma part del recull Fluvià, que Joan Teixidor (Olot, 1913-Barcelona 1992) va publicar el 1989. Podem suposar, doncs, que va escriure el poema, evocant els estius de la infantesa garrotxina, cap al final de la seva vida i, per tant, amb la consciència ben madurada de la fugacitat de les hores d’esplendor a l’herba i de la seva pervivència en el record. Amb el pas del temps, aquells “estius de miracle” se’m van fen presents, però tinc la sensació que aquests versos (com els meus records) donen compte d’un món que s’ha perdut: una manera de viure l’estiu a les fonts i als rius. Aquesta és la segona estrofa: “Dames, cavallers, l’estol de nens i nenes,/el gaudí de la llum i de l’hora fugissera,/els núvols divagant pel cel que s’enfosqueix,/ i trepitjant el verd el vestit blanc de Maria./Ignoràvem Renoir però ja el pressentíem.”