De Rubiales a Borrell

Repasso els fets del cas Rubiales i es fa molt difícil pensar que d’un individu amb l’escala de valors que mostra se’n pugui esperar una dimissió, però avui la presentarà. Tenia la impressió que seria al contrari, que no arribaria. Els fets expliquen, i és tan menyspreable com els mateixos fets, el silenci eixordador d’institucions i persones que ja l’haurien d’haver engegat públicament a cagar a mar. Li tenien la por que es té a la màfia. El ball histèric a la tribuna és difícil de qualificar. L’estil amb què s’engrapa l’ouera al davant de mig món no té nom. Per agafar com agafa la jugadora i porquejar-la llavi contra llavi, n’hi ha per matar-lo. Que quan li comencen a dir que què s’ha cregut insulti els que l’avisen, és un despropòsit. Muntar un dispositiu de pressió a la família i participar-hi ell i el seleccionador, és de nota. Falsificar en un comunicat la versió de l’esportista, és de jutjat de guàrdia. S’entén bé, que hagi trigat. La dimissió no és l’opció d’ aquest carcamal. La d’ell és sobreprotegir el seleccionador que havia encès mig equip i que borda a les ordres de l’amo. Quina extraordinària rematada al primer títol mundial de futbol femení! D’un cantó, els incommensurables Rubiales i Vilda. De l’altre, Podem convençuts que el factor decisiu per a la victòria futbolística ha estat el ministeri d’Igualtat. I Borrell, el cap de la diplomàcia europea, explicant-nos que les dones ja comencen a jugar bé a futbol com els homes. Quina trepa! I tot just avui la primera dimissió!