L’etern cronista parlamentari

Quan un jove Xavier Graset, acabat d’arribar a Madrid, circulava nerviós pel Congrés dels Diputats i corria pels passadissos, va sentir una veu com un tro que el cridava en català: “No corris, que només corren els lladres!” Era en Lluís Falgàs, gironí de Campllong, que després de treballar al Punt Diari i ser corresponsal del RNE a Girona va ser enviat a la corresponsalia de Ràdio 4 a Madrid el 1984. Allà s’hi va estar més de 18 anys, quan va tornar per raons familiars a Catalunya. Des de llavors és el cronista parlamentari de RTVE al Parlament i són famoses les seves preguntes quan compareixen consellers i la portaveu. Aquest vespre s’emet el primer programa de la temporada de l’Aquí parlem, el programa sobre política catalana que dirigeix i presenta des del 2003, tot i que abans es deia 135 escons. És el cronista parlamentari per excel·lència, a Madrid, on encara el recorden, i al Parlament. Avui entrevistarà la presidenta Anna Erra a dos quarts de nou pel Canal 24 Horas de RTVE, programa que es repeteix demà a dos quarts de vuit.

Quan va arribar a Madrid el van col·locar a la cabina més alta del Congrés, amb accés a l’hemicicle. Diuen males llengües ben informades que alguna vegada havia votat esmenes als pressupostos.

Quan va arribar a Madrid es va trobar amb cronistes parlamentaris com Lluís Carandell o Manuel Vicent. En va aprendre, però aquests van plegar i només la figura d’en Lluís continuava immutable, de tal manera que ja se’l considerava tan de la casa com els lleons. Al Parlament li ha passat el mateix, és el degà, reconegut i premiat pels seus companys.

Són proverbials les falgasades d’en Lluís, com li diuen els amics. A Madrid va compartir el famós pis del Santiago Bernabéu amb en Jordi Bosch Molinet. Era conegut com el Consolat Català a Madrid i tenien fins i tot llibre de signatures. En Lluís sap molt més pel que calla que pel que explica, perquè ho sap tot. Quan va abdicar Joan Carles i van coronar el seu fill, van cridar en Lluís a Madrid. Anava amb en Jordi i hi havia una gran cua per entrar. Un policia el va reconèixer i el va anar a buscar. “Pase, pase, ustedes no han nacido para hacer cola en esta casa.” Precisament durant anys en Lluís feia una quiniela setmanal, amb un policia, un conserge i un jove diputat anomenat José Luis Rodríguez Zapatero, amb qui dinava pràcticament a diari.

Al Congrés se’l recorda i al Parlament se l’aprecia. És un referent amb excentricitats planianes, com el dia que a Madrid, amb la Vespa, va circular en direcció prohibida. Aturat per un municipal, li va dir amb aquell accent català que té quan vol: “Perdone, es que, como Josep Pla, mi referencia es la Meda Grossa y me he liado.” El van prendre per boig però no el van multar. La setmana passada a la presentació de la programació de Sant Cugat, va convidar al programa a qui li digués qui seria el nou president espanyol. I el dia que, acabat el jurament de Felip VI, ell es va anar a asseure al lloc del rei (i en Jordi Bosch, al de la reina) i el diputat Jordi Xuclà i l’expresident Zapatero els van immortalitzar amb el mòbil. Són anècdotes, però no s’equivoquin. Explica coses transcendents. Sap què diu i pregunta el que toca.