El cos és meu i el llueixo perquè vull

Les joves incorporen els valors del feminisme a la vida quotidiana, però no actuen igual a l’hora de representar el seu cos a les xarxes socials, on reprodueixen els estereotips de gènere. Aquesta és una de les conclusions d’un estudi liderat per la UPF, del qual s’ha fet ressò el company Raül Garcia i Aranzueque. Sembla, doncs, segons aquest treball, que les joves cauen en contradiccions de l’alçada d’un campanar. Que no se sentin soles, que no són pas les úniques. Mentre llegia la notícia, m’assaltava un debat intern que em ronda pel cap i que, com aquelles a qui citen els investigadors, em converteix en un sac de discordança permanent. Miro d’explicar-me. Un debat habitual entre les mares d’adolescents és el referent al tipus de roba que compren, i si és adequada per a cada ocasió. Si et dirigeixes a elles, el més comú és topar de nassos amb un contundent “el cos és meu i el llueixo perquè vull”. Les de la meva generació, que hem crescut amb la mare al clatell repetint-nos allò de la independència econòmica de la dona i de tenir tot el poder sobre les nostres decisions, d’entrada podem pensar: “Olé, noia, quina lliçó d’apoderament. M’encanta que vagis pel món amb les idees clares.” Després, però, vas comprovant que gairebé totes segueixen els cànons que marca una societat consumista, i no parlem ja dels patrons sexualitzats que projecten les xarxes socials. Aleshores et sents obligada a preguntar-te si guanyen elles o aquells que les cosifiquen. Perquè veig poques noies que et diguin que vesteixen com els dona la gana i després s’enfundin un vestit fins als peus amb forma de sac de patates. Així que, des de la voluntat d’ajudar a apoderar totes les noies que m’envolten, me’n torno al meu món de contradiccions.