Qui se’n recorda, de l’1 d’Octubre?

Els anys passen volant, i aquesta sensació es multiplica quan tens criatures, que un dia tenen cinc anys i al dia següent s’han plantat en la desena i a l’endemà celebren les quinze voltes al sol. Ens repetim sovint allò tan nostrat de ”sembla que va ser ahir...”, però en canvi ja ens hem posat set o vuit anys a sobre. Amb l’1 d’Octubre, tinc una mica la sensació contrària. Avui fa sis anys d’aquella gran fita política, però sobretot ciutadana, i sovint el recordem com si fos una gesta del segle passat, com si simplement fos història. Molta gent conserva un record poc nítid, o senzillament ni el recorden. L’orgull d’un poble amarat amb dolor d’aquella jornada ha passat a formar part de la cronologia d’un país, i poca gent, en comparació amb la que es va sentir aquell dia apel·lada –també els del no– reivindica la grandesa d’aquella jornada. Va ser la festa de la democràcia, també la del terrible ball de porres, i sis anys després ni tan sols s’han enllestit els tràmits per batejar amb “1 d’Octubre” alguns espais públics, complint els compromisos adquirits per moltes ciutats. Hi ha qui no pot canviar el nom d’una plaça i encara ens vol fer creure que proclamarà la independència. Més enllà d’això, sis anys després encarem l’aniversari de l’1-O amb més desconfiança que esperança –potser la classe política no ha ajudat a mantenir viu l’entusiasme– i amb un poble que ja no es mobilitza ni quan se sent atacat, tret dels més tenaços. En aquest context, serveixi aquest article d’homenatge als que encara són al peu del canó, els que continuen invertint hores de la seva vida a tenir cura dels represaliats, els que avui prendran el carrer per commemorar la fita més gran que arribem a recordar els que voregem el mig segle. Va per vosaltres!