Tragicomèdia

L’amic gallec em dona una definició gloriosa per referir-se a una manera de ser: estar més descentrat que la porta d’un iglú. Ric. Em recorda la fe bíblica, el triangle entre pare, mare i colom en conxorxa, on ningú sap el paper que realment té. La vida és una tragicomèdia per capítols: un per dia. O dos, en sessió doble de matí i tarda. La comèdia sol ser una tragèdia amb temps afegit. Hi ha qui en una setmana ve deu dies i qui passeja per una aldea amb semàfors com si presumissin pel centre de Manhattan. La tragicomèdia de la vida encapsula tota la dualitat i el contrast inherents en les nostres experiències. Els moments alegres no serien tan significatius si no experimentéssim, en paral·lel, el dolor, la tristesa i la decepció. És com un recordatori constant que la vida és un equilibri de llum i tenebra, i que és a través d’aquesta barreja que obtenim una vivència humana completa. A la pel·lícula Nascuts per matar, Mickey i Mallory, la parella protagonista, són dos joves brillants, atractius i víctimes d’una infantesa traumatitzada, que encarnen un aspecte obscur de la tragicomèdia de la vida, explorant la dualitat entre l’amor i la violència. Junts formen un duet assassí en sèrie que descorda un camí de destrucció i caos en la seva recerca d’emocions extremes. La pel·lícula explora la natura contradictòria de dos xungos al carrer però tendres i enamorats a porta tancada, dos àngels rebels que saben que han nascut per matar. Els contrastos i la provocació formen part de l’essència humana: i qui no ho vegi així, no és de fiar. Sàvies paraules del poeta.