Col·lapse (2)

A l’article anterior explicava com una família de classe aspiracional mitjana-baixa-en-caiguda-lliure patia un important impacte econòmic arran de les despeses originades per la compra d’un cotxe defectuós ja de fàbrica. Tancava aquell article dient: “Hi ha molts senyals que indiquen que una societat ha començat a col·lapsar. Un senyal deu ser l’engany sistematitzat en forma de desídia professional i humana.”

El cas és que després de dur el cotxe una vegada i una altra per reparar filtres i una punxada recurrent en una roda davantera, i després de pagar una sagnia de factures i comprovar que la firma automobilística no m’oferia cap solució i només diferia el problema a costa meva, vaig tenir l’afortunat contratemps de punxar una roda a Düsseldorf.

Al taller on canviaven la roda em van fer passar a una sala d’espera. Al cap d’uns 20’ apareix l’encarregat i em diu que han comès un error. M’explica que han col·locat malament l’elevador mecànic i que han abonyegat un punt dels baixos del cotxe. Em fan passar al taller perquè jo mateix ho comprovi. M’espero trobar un cràter (ja no ve d’aquí, penso). El cotxe està elevat. Ens hi col·loquem a sota. Amb una llanterna l’encarregat il·lumina un petit relleu còncau d’uns dos centímetres que ni m’atreveixo a anomenar bony i que, és clar, ni jo ni ningú no hauria descobert mai (¿vostès tenen l’hàbit de mirar els baixos del cotxe?). L’encarregat es disculpa i m’ofereix dues solucions: 1) Que el planxista repari el bony. 2) Una compensació econòmica per danys estètics [sic!] que supera una mica el preu de restitució de la roda punxada. Més tard també em revela el que la firma automobilística m’havia estat amagant fins llavors. Em diu que per un problema de calibratge, amb aquell cotxe sempre estaré canviant rodes. De tornada a casa, sota la sonsònia de l’autopista, m’era inevitable no pensar que la dignitat humana i professional significa la renovació més vigorosa del contracte social, del pacte civil pròpiament dit. (Continuarà).