Les golfes de la postguerra

Hem deixat durant tants anys l’art que es feia durant el franquisme al quarto dels mals endreços, que ara, cada vegada que en traiem aquella capa d’engrut greixós que crèiem connatural a tot allò que venia de la postguerra, saltem d’alegria. Em va passar, en l’ambient de tons sòrdids de la Girona dels anys quaranta i cinquanta, amb l’obra d’Enric Marquès, d’una coloració sensual i rabiüda, o amb les caricatures secretes, d’un grotesc i una mala llet que només aflora si grates molt endins, de Jaume Roca Delpech, l’aquarel·lista de la Girona oficial, estantissa i dolcíssima. La freqüència amb què s’anuncia el descobriment de tal artista oblidat respon, certament, a una estratègia publicitària perquè de tant en tant es faci cas a aquest bé de déu d’investigadors que fan hores extres als arxius, als magatzems dels museus, a les golfes, als vells tallers en ruïnes. Però és que encara ens falta molt per treure de sota la pols. Dissabte passat, en la jornada organitzada a Olot a propòsit de l’exposició Fora del marc del Museu de la Garrotxa, van sortir un munt de noms fabulosos: Luis Moret, Ramon Carreté o Jordi Mercadé, a Tarragona, explicats per Assumpta Rosés; Josep Benseny o Jaime Colson, a Lleida, que ens va fer conèixer Esther Solé; la reivindicació d’August Puig, Xavier Valls i Antoni Clavé que va fer Albert Mercadé entre els catalans de París, o els guaixos plenament abstractes del santboienc Miquel Rué, de vida tan curta, que Àlex Mitrani ha retrobat a l’habitació on la seva vídua els va tancar amb pany i clau, en un ritual de dol que ara ens toca a nosaltres reparar.