Menjar per viure, no per llençar

Dos dies després que TV3 emetés un 30 minuts colpidor dedicat al malbaratament alimentari a tots nivells s’ha fet pública la llista dels restaurants amb estrella Michelin –a Barcelona, on és el català?, quin engany la ‘liberté, égalité, fraternité!’. La contraposició entre l’elemental dret a menjar i l’alta cuina dona per moltes demagògies, i jo no en vull fer perquè en una economia de mercat l’oferta és lliure i la demanda –que no n’és–, també funciona com a mecanisme regulador. Si Catalunya té mig centenar de fogons estrellats és perquè hi ha talent, formació i una imatge de marca potent per mantenir els establiments oberts –i els que no tindran estrella però també cuinen de cine– i complementar els atractius d’una destinació turística. No era aquest el turisme que volíem i no el de borratxeres nit i dia?

Ara com mai necessitem que els grans xefs entenguin que el seu èxit ha de tenir un retorn social. Els necessitem per posar fi al malbaratament. No tant en els seus establiments –ja s’hi miren, amb el preu que té segons quina matèria primera– com perquè la seva ascendència ajudi a introduir en els circuits de distribució productes que ara es descarten per la seva mida o el seu aspecte. Per educar el comprador que pomes i taronges grans, rentades, lluents i sense taques segur que són més cares però no més bones (sovint, simplement és que no són madures). Per ensenyar que cuidar els proveïdors locals és un tresor que s’ha de protegir de la pressió de la gran distribució i de les complicacions administratives, i en aquest sentit ni governs ni consumidors ho fem prou bé. I també –i no menys important– ens poden ajudar a exigir circuits eficients i estables perquè el menjar difícil de comercialitzar o amb caducitat propera acabi a l’estómac dels que no poden dinar de supermercat ni encara menys de restaurant. Així es tancarà el cercle de la utilitat de l’alta gastronomia.