Escoltar

Hi ha un plaer especial en compartir amb algú una bona conversa. Quan una persona ens escolta i sabem escoltar-la és una autèntica delícia perquè sortim de la captivitat del nostre jo. Comunicar-se és una de les necessitats principals que tenim, però en el ritme frenètic de la vida quotidiana els espais humans estan amenaçats.

Les persones, des que articulem el primer so fins que parlem recorrem un llarg camí. Aprendre a comunicar-nos exigeix un aprenentatge considerable que demana tant saber parlar com saber callar i, per tant, comporta aprendre a escoltar. La relació profunda que hi ha entre el que som i els altres requereix un esforç constant per mantenir l’equilibri entre el jo i la resta. Suposa una obertura per relacionar-nos i, simultàniament, preservar la pròpia identitat. Superar aquesta dualitat requereix un dinamisme no gens fàcil, perquè sempre es troba en una certa tensió.

Escoltar els altres, els seus anhels, les seves aspiracions, les seves preocupacions ens acosta a la pròpia vida. Què hi ha de comú en les persones? Descobrim que en el fons ens fem preguntes semblants, que compartim necessitats anàlogues, que perseguim il·lusions similars, que busquem sentits comparables... Quan percebem l’altre com un estímul, no com una amenaça, podem escoltar amb profunditat fins i tot allò que s’allunya dels nostres propis interessos.

Una actitud egocèntrica i mancada d’escolta fa impossible dialogar amb una bona entesa perquè genera un clima convuls on no pot fluir res de res. No atendre l’altre, menystenir-lo o obviar-lo, tard o d’hora pot conduir a un carreró sense sortida. En canvi, prendre’l en consideració i fer-se càrrec del que vol compartir pot ajudar a apaivagar moltes tensions. Saber escoltar no és, per tant, una tècnica, és una actitud. Escoltar de manera que l’altre sigui el centre de la nostra atenció possibilita un intercanvi autèntic de persona a persona, una comunicació plena, que fa que les experiències de vida s’apropin i s’uneixin malgrat que puguin ser diferents. Escoltar des d’on ens parla l’altre no és simplement seguir el fil d’un narració; aquest “on” no és un lloc topogràfic, sinó que és un espai interior que transcorre paral·lel i que embolcalla les paraules. No és tant el que ens diu, de forma literal, sinó més aviat què podem aprehendre, què pot estar sentint i què ens està transmetent el qui ens parla. Si descobrim quin és el teló de fons, aleshores podrem copsar el seu vertader estat d’ànim i podrem connectar genuïnament amb ell.

A través de les paraules podem expressar molt i podem callar molt. Si no sabem escoltar, les nostres intervencions poden representar un gran obstacle. Com ens costa de reprimir la resposta ràpida, el comentari immediat, el consell que no ens han demanat! Hi ha un contrast enorme entre un diàleg apressat i ple d’interpretacions i un diàleg pausat i tranquil, que genera confiança. El vincle que s’estableix aleshores entre els qui parlen és radicalment diferent

Escoltar i escoltar-nos ens pacifica; ens ajuda a suportar la incomoditat dels malestars i eixampla les nostres alegries. Descobrim una part de nosaltres mateixos que està oculta en els ritmes diaris. Arribem a una unió profunda, una mena d’unitat emocional i cognitiva, un afecte mutu que no es basa tant en la parla perquè, paradoxalment, l’experiència recíproca d’escoltar-se arrela en el silenci. El silenci del qui ens escolta mesura i conté la conversa, fa possible que el diàleg s’oxigeni, és un tresor que transforma els qui parlen.

Sense articular una paraula podem entrar en una sincronia amb allò que sentim, és un signe tangible de la força de l’escolta que té unes enormes i positives conseqüències en la comunicació, perquè sentim amb més força la companyia de l’altre. Allà on hi ha grups humans: familiars, polítics, d’àmbits educatius, d’entorns laborals... hauríem de poder desenvolupar aquesta capacitat, i ens adonaríem que aquest tipus d’escolta ens fa viure un temps de qualitat que neutralitza les dificultats. I és, a més, un senyal de respecte cap a la llibertat i l’autonomia pròpia i aliena.

Sentir-nos escoltats de debò amb algú en qui confiem, algú que no ens jutja, que ens acull amb les nostres llums i ombres té un efecte quasi medicinal. Escoltar obre un espai propici per a una relació particular amb un mateix i amb els altres i permet adonar-nos que en la realitat hi ha una saviesa latent. Tanmateix, per saber escoltar cal primer aprendre a escoltar-se, i això demana guardar un temps de silenci.