Abascal i el campanar

Santiago Abascal diu a Buenos Aires que el poble voldrà veure Pedro Sánchez penjat dels peus per haver posat en risc la unidad nacional. Les declaracions, potser inevitables per una pujada de testosterona patriòtica enmig de l’aquelarre ultradretà que ha significat la presa de possessió de Javier Milei com a president de l’Argentina, omplen titulars i provoquen reaccions d’uns i altres. Qui tingui dos dits de seny s’escandalitzarà de la bajanada de l’alçada d’un campanar que ha tornat a dir el líder de Vox. La qüestió és que a cada bajanada el campanar es va fent més alt, potser tant com ell voldria que pengessin els peus de Sánchez. I el problema és que ens anem acostumant a aquestes declaracions tan bèsties. Reaccionem com si només fossin estirabots d’un personatge d’aquells sonats a qui ningú fa gaire cas, arronsem les espatlles i neguem amb el cap. Però no és cap bogeria ni cap relliscada, és un pas més en la maniobra de la ultradreta de desacreditar la democràcia. Ja tant els fa que siguem catalans que vulguem posar les urnes o que siguin espanyols que votin allò que a ells no els agrada. La qüestió és anar insistint en la idea de cop d’estat i de comparar un president electe com Sánchez amb un dictador com Mussolini. I colar, a més, que els partits d’esquerra són els responsables de tots els mals. En la mateixa entrevista, Abascal parla d’aquells que donen suport a la llei d’amnistia com a zurdos de mierda. Per a ell el poble només són els patriotes espanyols, molt i molt patriotes excepte quan es tracta de pagar impostos. Abascal no és cap boig, es pot permetre afegir pisos al campanar perquè sap que el PP no el traurà de les institucions. Mentrestant va acaparant titulars. Per això s’ha de continuar batallant contra el discurs de l’odi de l’extrema dreta i la millor manera és amb una educació a l’abast de tothom que fomenti el pensament crític. Però, és clar, no sé si aquesta és la millor setmana per recordar que una societat amb un bon nivell educatiu és una societat més lliure.