La bogeria de cada any

Les rebaixes, les maleïdes rebaixes que et fan sentir com un extraterrestre si no aprofites les últimes gangues, les ofertes i els saldos que se suposa que has estat esperant durant tota la temporada. Rebaixes de roba, d’electrodomèstics, de cotxes, fins i tot de tractaments dentals... Són segurament la celebració laica amb més adeptes de tot el món. Mouen les masses amb la mateixa devoció que abans ho feien els pelegrinatges. La nova fe és el consumisme, i els creients més fidels estan convençuts que es guanyaran la felicitat i el benestar emocional a còpia de calcular percentatges de descompte. Tant li fa que per aconseguir abans que qualsevol altre aquella peça de roba que després et posaràs només tres o quatre cops perdis hores i hores desplaçant-te, remenant i fent cues interminables. No som conscients que el que és realment valuós és el temps, que no es pot comprar. El temps és com la salut, només el comencem a valorar quan veiem que es va escurçant. Mentrestant, l’anem omplint de centre comercial en centre comercial. Les botigues s’han convertit en les noves capelles on preguem, davant de dependents i dependentes esgotats i amb ulleres, que la targeta de crèdit encara funcioni. El comerç ens ha fet evolucionar com a humans, però la manera desbocada amb què el vivim ara s’ha de replantejar. Sobretot tenint en compte que qui en resulta beneficiat no són els nostres veïns, les botigues dels nostres barris i pobles. Són els propietaris de les grans empreses que han aconseguit fer-nos pensar que tot gira a l’entorn de poder estrenar el que sigui, roba, electrodomèstics, cotxes o una dentadura perfecta. Ens hi deixarem un sou cada cop més escarransit, perdrem un temps que no tenim i tornarem a casa satisfets momentàniament. Perquè el consumisme és una droga, i no pas de les toves. Fa que en vulguem més, més i més, per omplir aquesta espècie de buidor existencial que ha creat l’individualisme salvatge, per apujar l’autoestima i per oblidar-nos dels problemes que ens envolten.