La caminant

Dime­cres, en un camí que faig habi­tu­al­ment, vaig coin­ci­dir amb dues ami­gues. Em van cri­dar l’atenció perquè cami­nava absorta en aque­lla hora de la nit hiver­nal quan el bro­git de la ciu­tat minva i els llums són amo­ro­sos i tot pre­dis­posa a reco­llir-te. “Escrius fra­ses men­tre cami­nes”, em va dir una d’elles. No és el lloc on embasto les idees si bé és cert que un pas­seig sense destí, només mera­ve­llar-se amb l’entorn natu­ral –millor si hi ha aigua i el pai­satge és agrest, o un aco­lli­dor i asso­le­llat bos­quet de ribera–, indu­eix a desem­boi­rar-se. L’altra amiga sap, però, que és en una pis­cina on “escric fra­ses” men­tre per­fec­ci­ono el crol. Però la cami­nada és cura­tiva i la tra­vessa, trans­for­ma­dora i poden ser epi­fa­nia. Així ho expe­ri­men­ten les artis­tes reco­lli­des a Expo­sa­des al vent ( Angle Edi­to­rial ), d’ Anna­bel Abbs . I és el que els va pas­sar a les escrip­to­res Daphne du Mau­rier i Clara Vyvyan. El 1952, Vyvyan es va fixar recórrer els 750 quilòmetres del riu Roine. Daphne du Mau­rier la va acom­pa­nyar els pri­mers 15 dies. Les dues sor­tien d’un període emo­ci­o­nal tur­bu­lent i van pen­jar-se la mot­xi­lla per treure’s el llast invi­si­ble. “Hem pas­sat uns dies deli­ci­o­sos. No estava segura de si me’n sor­ti­ria, ja m’entens, amb una mot­xi­lla a l’esquena, a peu i dor­mint en un lloc dife­rent cada nit, però m’he xalat molt en cada moment”, va escriure Daphne du Mau­rier a una amiga. A vega­des el més sen­zill és el més poderós i alli­be­ra­dor: cami­nar.