No crides, no existeixes

És desesperant constatar que la manera que una reivindicació tingui èxit no és el seu caràcter just, sinó la contundència de la mobilització que en nom seu es planteja. Com més alteri la vida ordinària, més possibilitats d’assolir objectius té. Com més toqui allò que no sona al ciutadà, millor. Ho pateixen prou els metges que, resignats i silenciosos, acumulen una dècada llarga sense el sou ni els reforços que toca i –encara pitjor– sense el reconeixement social d’aquest dèficit que sí que han aconseguit altres col·lectius de sanitaris que sí que han fet soroll.

Ara són els pagesos. Centenars de milers de catalans han vist minvat el seu poder adquisitiu per l’escalada inflacionista dels dos últims anys. No són pocs els que encara reben un salari inferior al que guanyaven abans de la crisi del 2009, però en tots dos casos és probable que la seva empresa o el seu sector d’activitat sencer passin per moments d’estretors. Però aquesta gent que se’n sent a final de més, com estaria si, a més de cobrar menys per la feina, el producte final del seu treball s’encarís de manera exponencial abans d’arribar al consumidor? Oi que cremarien les fàbriques? Doncs aquest és el retrat de l’agricultura i la ramaderia. Preus per terra per la pressió que exerceixen productes de països tercers que arriben amb poca restricció ni control en virtut d’acords comercials. Preus sota cost de producció –i si no t’està bé, al teu lloc un altre–, productivitat condicionada per limitacions fitosanitàries i ecològiques que no afecten els productes que arriben d’aquests països tercers –ras i curt, competència deslleial– i, en canvi, preus disparats en la gran distribució. El sector dels vi escumós –Corpinnat triplica el preu que paga pel quilo de raïm respecte a la DO Cava– demostra que és possible retribuir bé el productor i ser competitiu a la botiga.

Talleu les carreteres que calgui tants dies com calgui, que teniu tota la raó. Hi ha en joc una manera de viure, un model de país, el territori, la sobirania alimentària i un munt de raons més que desemboquen en la nostra pròpia supervivència. Crideu, que ningú pugui fer el sord.