Qui s’apunta a sopar? Serem nou persones

T’arriba una convocatòria: “Qui s’apunta dissabte a sopar?” La llença un de la colla d’amics i la cosa sembla que s’anima, així que seurem nou a taula. El mateix que fa la crida, com passa sempre, s’encarrega de fer la reserva al restaurant. Quan arriba el moment, l’establiment ens té guardada una taula rectangular per a 10 persones. Sobrarà una cadira. Aviam a qui li toca avui seure a la cantonada, amb la paret com a parella de ball. Valorem prescindir d’una taula –el muntatge inclou cinc taules de dos– i instaurar la figura del cap de taula, però veiem que les tres persones que compartirien espai haurien de sopar amb els braços completament enganxats al cos i amb algun plat sobre la falda, així que ho descartem. Em faig la mateixa pregunta de sempre, vull dir de sempre que som un nombre imparell i força nombrós a taula: per què els restaurants no ofereixen taules rodones en situacions així? Suposo que ocupen més espai i sumarien menys clients, però en el meu cas trobarien una fan. També hi haurà qui dirà que quedar-te sol en una cantonada pot ser una bona opció si la companyia no és tan agradable com voldries, però en aquest escenari potser que millor et quedis a casa o canviïs de comensals. A més, procura no estar sord com una tàpia, si acabes sent la persona d’aquella punta, perquè només interactuaràs amb el del costat, i a tot estirar amb el cambrer. No oblidem tampoc que les taules rodones són especialment agraïdes quan els grups són de tres: les amigues inseparables que sempre són tres, l’acabat de divorciar que troba refugi en una parella d’amics... I a més, permeten arribar arreu quan els plats són compartits, un privilegi que mai no tindrà qui s’hagi d’empassar el lloc solitari.