Opinió

L’idioma parlat a Olot

La parla garrotxina s’està diluint en la uniformitat d’un català en vies d’extinció

A Olot, l’ús del català està en crisi –una crisi bru­tal– i no m’atre­vi­ria a asse­gu­rar que sigui la llen­gua més usada en l’actu­a­li­tat; si més no, em fa por que no ho serà a curt ter­mini. Si pares l’ore­lla a la sor­tida de les esco­les, inda­gues entre mes­tres i pro­fes­sors o poses atenció a les con­ver­ses de car­rer, t’ado­nes que l’hege­mo­nia del català està pen­jant d’un fil cada dia més prim. L’arri­bada en massa de famílies d’altres cul­tu­res i idi­o­mes està sent d’unes dimen­si­ons històriques, fins al punt que, en vint anys, els empa­dro­nats a Olot de naci­o­na­li­tat estran­gera han pas­sat de repre­sen­tar el 4% del total de ciu­ta­dans a ser-ne el 24%, és a dir, en són gai­rebé un de cada qua­tre.

És un sotrac de grans reper­cus­si­ons soci­als, econòmiques i cul­tu­rals que, com tot, porta coses bones i d’altres que no ho són tant, per exem­ple, pel que fa a la llen­gua local, que –no ho obli­dem– és el pal de paller de la nos­tra iden­ti­tat naci­o­nal.

La situ­ació a la ciu­tat gar­rot­xina no es dife­ren­cia gaire del que passa a bona part de Cata­lu­nya, i si en parlo aquí i ara és arran de la immi­nent arri­bada a les lli­bre­ries de l’edició ampli­ada i revi­sada, a càrrec d’edi­ci­ons El Bas­se­goda, d’El par­lar de la Gar­rotxa, un interes­sant tre­ball de reco­pi­lació i anàlisi del lèxic, la fonètica, la mor­fo­lo­gia i la sin­taxi de la comarca que el 2001 van publi­car Joa­quim Mon­tu­riol i Eloi Domínguez, aquell cop edi­tat per Ràdio Olot. Si no hi posa remei un impro­ba­ble gir en la tendència demogràfica i en el com­por­ta­ment dels nou­vin­guts en matèria lingüística, d’aquí a unes poques gene­ra­ci­ons aquest lli­bre serà sobre­tot un refe­rent d’antro­po­lo­gia, en què el lec­tor hi des­co­brirà que els aborígens de la ciu­tat dels vol­cans no només feien ser­vir un idi­oma que en deien català sinó que el par­la­ven de manera estra­nya. De fet, bot­zi­nar (‘ron­di­nar’); caure dal­ta­baix; sen­tir-se este­llat o este­llada (‘can­sat’); estim­berri (‘cin­gle’ o ‘bar­ranc’); quets (‘saba­ti­lla espor­tiva’, una influència de la marca Keds) o fins i tot el lle­gen­dari verb polisèmic car­dar cada cop se sen­ten menys. La parla gar­rot­xina s’està diluint en la uni­for­mi­tat d’un català en vies d’extinció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia