El PSOE, a la picota

En aquest punt del curs, tots ja tenim una edat per ser conseqüents amb les pròpies decisions, i més si parlem concretament d’algú com el PSOE, el full de serveis del qual inclou prou ignomínies per no ser benvolents amb segons què. Amb els cosins germans de can Filesa, condescendències les justes. Això no abstreu, però, de reconèixer el risc que Pedro Sánchez i companyia han assumit amb l’amnistia, i més ara que ja podem intuir que l’esgarrinxada que patiran amb això serà molt més dolorosa del que podien haver calculat a l’inici. Perquè, possiblement, la seva era una aposta que partia del convenciment que aquest debat es podria ventilar en el primer tram de legislatura per, després, posar l’accent en altres matèries electoralment menys viperines. Però ja es veu que no. Aquesta amnistia se li acabarà fent bola, al PSOE, com aquella carn dura com una sola de sabata que ens donaven de petits al menjador d’escola i que no hi havia manera de fer-la tirar avall.

Doncs enmig d’aquest escenari políticament enverinat, als socialistes només els faltava el cas Koldo. Amb tota la cúpula judicial rebotada fins al clatell per la mesura de gràcia amb els independentistes, ja s’hi poden jugar un dinar de menú –que, tal com estan les coses, ja és jugar-se-la molt– que togats i fiscals esmerçaran tots els esforços a buscar factures de mascaretes sota sospita de qualsevol arxivador on els deixin, per mirar de fer trontollar un govern que consideren hostil. Han olorat sang. Perquè la fulminant reacció del PSOE, mirant de construir un tallafoc fallit amb Ábalos, està subjecta a múltiples interpretacions, començant perquè és un senyal de nerviosisme clamorós. Mala peça al teler, la que té Sánchez, que potser ho va calcular tot, tret que un dia li supuraria aquell detritus, la corrupció, que és un element consubstancial del règim del 78. El del PSOE.