Lluís Mateu, estructura de poble

El primer que vaig pensar quan vaig saber que l’Ajuntament de Salt atorgava el premi Tres de Març a Lluís Mateu i Riera va ser: Carai, no el tenia? I és que aquest home ha estat una estructura de poble en si mateix des que va néixer a Salt el 1943. Ara que es parla tant d’estructures d’estat, m’ha vingut al cap aquesta expressió perquè en Lluís Mateu ho és, de Salt, i fins i tot alguns dels seus millors amics li retreuen una manca d’ambició que li ha impedit ser el mateix que és a Salt, a escala de nació. Però em fa l’efecte que a ell tant se li’n fot, perquè ha estat un esperit lliure, i els que ho són fan el que volen, poden i els deixen fer, i ell s’ha trobat bé sent a pertot on el necessitaven al seu poble, que ja és ciutat. De jove i ara mateix. Per això el reconeixement que li van atorgar diumenge passat a Can Panxut és del tot merescut, com va quedar clar en les paraules que li van dedicar els seus amics i també l’alcalde Viñas. O sigui que ara en Lluís ja és premi Tres de Març i continua sent una icona del seu poble, com ho és l’escultura Les llúdrigues, de fet les tres llúdrigues, que des del setembre de 1982, quan van ser inaugurades a la plaça de la Vila després d’un encàrrec del consell municipal, són la icona d’un poble que es va resistir amb totes les seves forces a deixar de ser-ho. Una idea, la de les llúdrigues, que li va donar Lluís Palou, el campaner de Salt i l’home que potser n’havia matat més al Ter quan n’hi havia. I sí, en Lluís era a la Comissió per la Independència i seu és el logo que es va utilitzar fa més de quaranta anys i seu el que s’ha utilitzar en el 40è aniversari de la independència.

Vaig veure per primera vegada Lluís Mateu a la farmàcia Simon de la plaça Marquès de Camps, on treballava amb Salvador Sunyer. Era i és un home alt, amable i amb un gran sentit de l’humor. Com que se n’ha escrit molt, aquests dies, d’ell i de la seva feina de pintor, escultor, dibuixant, escenògraf i tutti quanti, no parlaré més de la seva obra però sí del paper que va fer en la seva joventut en el món de l’escoltisme, amb en Narcís Casas, i que va modelar tota una generació de joves saltencs. Era al darrere de l’Agrupació Sant Cugat, impulsor del Centre Excursionista Saltenc i de la mítica Pastera, autèntic espai cultural. I també del grup Tretze escupint, que volia dir que eren tretze pintors i escultors a part de la provocació que portava implícita. I era darrere Proscènium i La Farga, que ha dirigit. I la llegenda diu que és darrere del nom d’El Talleret de Salt, quan parlant els fundadors de fer una companyia o un taller, amb el seu fi humor va dir: no seria millor que ho deixéssim en un Talleret. I mira’ls!

Va poder ser director de les Bernardes i va acabar sent-ho de l’Escola Municipal d’Art. Té llibres publicats i molta obra pictòrica i escultòrica. Potser si hagués sortit de Salt seria el rei del mambo, com diu en Terribas, però jo crec que ja ho és. De fet va aconseguir que en el seu casament amb la Xita Batlle, en Guillem pintés una a una les faixes dels 150 puros que van oferir. Per tant, un premi Tres de Març ben merescut per a una estructura de poble, un personatge fantàstic, un manobre de la imaginació.