Pep, no ens abandonis

Cada vegada que veig en acció el Manc­hes­ter City em pas­sen dues coses: l’admi­ració per un equip que juga com la Fil­harmònica de Viena quan toca els val­sos de Cap d’Any i l’estra­nya sen­sació que aquesta obra s’ha aixe­cat a costa del Barça. En la roda de premsa en què Guar­di­ola es va aco­mi­a­dar va dei­xar anar dues fra­ses prou recor­da­des, la de “m’he bui­dat” i l’altra, “ens farem mal”, refe­rida teòrica­ment als juga­dors, però que amb el temps es pot inter­pre­tar com un mis­satge a la junta lide­rada en aquells moments per Rosell o al sem­pre malèfic entorn.

La part de l’“entorn” que encara veu Guar­di­ola com una mena d’impos­tor ens recorda sem­pre que pot que el City és un “club estat” i que la pluja de mili­ons de cada any resta mèrits a l’entre­na­dor perquè són els juga­dors els que fan la feina. La tria d’aques­tes super­fi­gu­res que com­po­nen aquest nou dream team la fa un altre home que també estava en el Barça, Txiki Begi­ris­tain, del qual Cruyff va dir que era el juga­dor més intel·ligent que havia cone­gut mai. No devia ser casu­a­li­tat.

Men­tre el Barça va fer una aposta, per citar només dos noms, per Cou­tinho i Dembélé, els angle­sos es van que­dar amb De Bruyne i Ber­nando Silva. Cer­ta­ment l’Abu Dhabi Uni­ted Group hi posa els mili­ons que cal­guin, però qui tria els juga­dors no són ells. Veure l’onze titu­lar que té Guar­di­ola a les seves mans i com­pa­rar-lo amb el que s’arros­sega per la lliga a Montjuïc és un drama.

Laporta hau­ria d’anar de genolls fins a Manc­hes­ter cre­uant l’estret de Calais nedant si cal per dema­nar a Guar­di­ola que vin­gui i por­tar-lo a la plaça Sant Jaume anun­ci­ant “ja el tenim aquí”, el mateix que va dir en Pep quan va gua­nyar la copa d’Europa del 1992. Es tracta gai­rebé d’una situ­ació de vida o mort. No ens aban­do­nis o ani­rem pel pedre­gar.