El saüc

A la poeta Susanna Rafart li agrada el saüc. Perquè la força de la poe­sia és la força del saüc. De flors lil·lipu­ten­ques i d’un blanc nacre que les dife­ren­cia del muguet, vir­gi­nal i d’una volup­tu­o­si­tat deli­cada pen­sat per pin­ze­llar la toia de núvia, s’expan­dei­xen gregàries pels mar­ges. A prop de casa n’hi ha uns quants, de saüquers de flaire intensa, gai­rebé ofen­siva als nas­sos fins que es delei­xen pels per­fums i fugen de l’exha­lació de plan­tes no domes­ti­ca­des; les que ocu­pen l’espai públic sense que ningú els ho demani. Quan n’he vol­gut fer rams, aquell efluvi per­sis­tent se m’ha engan­xat als dits, impreg­nat i con­cen­trat a les pun­tes, com si hagués tallat ceba o hagués obert una llauna de tonyina. I s’hi està dies, com la rat­llada feta amb el bolígraf blau, con­seqüència d’una urgència inne­cessària per ano­tar una xifra, una data o una hora, o la taca de ver­mell per­sis­tent de la tinta del reto­la­dor que he fet dan­sar, som­ri­ent, per damunt de la llista de tas­ques diàries. Les infu­si­ons de saüc curen refre­dats i les afec­ci­ons que difi­cul­ten res­pi­rar. Per això la poeta és una reme­iera de les parau­les. A la peri­o­dista, ja se li ha esbor­rat la llam­bre­gada blava a la mà dreta però si s’olora la punta de l’índex recu­pera la sen­tor intensa d’aquell parell d’umbel·les que va voler arren­car d’un saüquer ama­gat, entre l’esta­nyol de cen­dra i un bal­ne­ari cadavèric, que no es dei­xava escapçar per una mà dèbil de tant escriure, recor­dant-li qui era la resistència.