El saüc

A la poeta Susanna Rafart li agrada el saüc. Perquè la força de la poesia és la força del saüc. De flors lil·liputenques i d’un blanc nacre que les diferencia del muguet, virginal i d’una voluptuositat delicada pensat per pinzellar la toia de núvia, s’expandeixen gregàries pels marges. A prop de casa n’hi ha uns quants, de saüquers de flaire intensa, gairebé ofensiva als nassos fins que es deleixen pels perfums i fugen de l’exhalació de plantes no domesticades; les que ocupen l’espai públic sense que ningú els ho demani. Quan n’he volgut fer rams, aquell efluvi persistent se m’ha enganxat als dits, impregnat i concentrat a les puntes, com si hagués tallat ceba o hagués obert una llauna de tonyina. I s’hi està dies, com la ratllada feta amb el bolígraf blau, conseqüència d’una urgència innecessària per anotar una xifra, una data o una hora, o la taca de vermell persistent de la tinta del retolador que he fet dansar, somrient, per damunt de la llista de tasques diàries. Les infusions de saüc curen refredats i les afeccions que dificulten respirar. Per això la poeta és una remeiera de les paraules. A la periodista, ja se li ha esborrat la llambregada blava a la mà dreta però si s’olora la punta de l’índex recupera la sentor intensa d’aquell parell d’umbel·les que va voler arrencar d’un saüquer amagat, entre l’estanyol de cendra i un balneari cadavèric, que no es deixava escapçar per una mà dèbil de tant escriure, recordant-li qui era la resistència.