UN-I-VERS poètic a Benifallet

Entre els bom­bar­deigs reals i metafòrics del nos­tre món, es veu que encara hi ha temps perquè alguns escri­guin poe­sia i altres l’escol­tin. És el que pas­sarà aquest cap de set­mana en el segon any que se cele­bra la festa poètica UN-i-VERS, a Beni­fa­llet (Baix Ebre), amb presència de reci­tals; 30 espec­ta­cles de poe­sia, tea­tre i música, i l’home­natge i record a tres grans poe­tes de la nos­tra àrea. Aquests són: Joan Sal­vat-Papas­seit, en el cen­te­nari de la seva mort; Vicent Andrés Estellés, als 100 anys del seu nai­xe­ment, i Gerard Vergés, als 10 de la seva mort. Tots tres tenien alguna relació, fami­liar o de pro­xi­mi­tat, amb aques­tes Ter­res de l’Ebre: la mare de Sal­vat era de Mira­vet, al nord de Beni­fa­llet, sobre el mateix riu; Estellés, valencià de Bur­jas­sot, cor­ria per Tor­tosa, cons­ci­ent que entre Cata­lu­nya i el Regne de València hi havia pro­funds lli­gams històrics, lingüístics i cul­tu­rals des que Jaume I, el 1149, decidí, amb cata­la­nets de Lleida i d’Occitània, empren­dre la con­questa d’aquests ter­ri­to­ris a la more­ria. I Gerard Vergés, tor­tosí pels qua­tre cos­tats, ana­lista clínic i de l’ànima humana, va ser un intel·lec­tual de pri­mera dimensió molt com­plet: poeta, pro­sista, tra­duc­tor, crític, gran lec­tor.

Vull dir que amb aquest menú les hores poden pas­sar plàcides, entre­tin­gu­des i ins­truc­ti­ves, amb temps per a tot: si uns, pot­ser ja saci­ats de tant de vers, volen remu­llar-se, cap pro­blema, tenen l’Ebre a tocar; si altres tenen gana d’anguila o de bal­dana d’arròs o de ceba, tenen Cal Panxo, el Xirin­guito o Cal Pepo; si els de més enllà volen fer anar la cama, tenen l’antic Bal­ne­ari de Cardó a prop, un rosari d’ermi­tes i coves, com ara la Mera­ve­lles, i al marge esquerre del riu, el pas­seig de les More­res, una coberta vege­tal on tan bo és dei­xar-se anar veient com l’Ebre baixa suau­ment cap al mar. Com fa un any, tinc pre­vist tor­nar a Beni­fa­llet i reveure com reci­ten, can­ten i s’expres­sen tipus tan sin­gu­lars, i alhora popu­lars, com ara Artur Gaya, el genial Quico el Célio, que, amb La Simpàtica Pro­duc­ci­ons, orga­nitza aquest enre­nou; com ara Andreu Subi­rats, poeta, pro­fes­sor i tra­duc­tor, el nos­tre François Villon; o el també tor­tosí Josep-Ramon Roig, amb una ver­bo­si­tat igual­ment expres­siva; també Tomàs Camacho, d’Alca­nar, nadiu de Pon­fer­rada, que ver­si­ficà els àngels, que ens parlà de la mètrica japo­nesa dels haikus i que, des de la docència, ha orga­nit­zat tertúlies literàries, esco­les d’estiu i com­bats ecològics, com ara la Gran Pro­cessó –ves­tit de car­de­nal– con­tra la pla­ta­forma de gas del Cas­tor, davant de les cos­tes del Delta, que tants ter­ratrèmols oca­sionà a les sofer­tes pobla­ci­ons.

Hi haurà aquests poe­tes i tants d’altres, com ara Andreu Alanyà, dels secans de Batea (Terra Alta), i tea­tre­ros, com ara Joan Faneca, cognom de clares res­sonàncies beni­fa­lle­ten­ques, cofun­da­dor del mític grup de tea­tre Vol-Ras, que pre­sen­tarà l’espec­ta­cle La poètica del cos. I músics, com ara Jordi Martí, de Cam­brils, crec, que l’any pas­sat, ell sol, armat de tres o qua­tre ins­tru­ments a sobre, va ani­mar els car­rers en unes esce­nes dig­nes de Fellini, amb els veïns tra­ient el nas pels bal­cons, i que ara pre­sen­tarà les Nits de caba­ret poètic al pas­seig de les More­res. En aquest ambi­ent agro­fo­res­tal, este­pari i flu­vial, no és qüestió de ves­tits llargs de nit, de com­pli­ments ensu­crats ni de rígides nor­mes d’una edu­cació impos­tada. L’entre­gent és franc, cor­dial i entu­si­asta, i uns i altres pre­sen­ten les seves cre­a­ci­ons o anun­cien les futu­res. Sem­pre m’hi he tro­bat molt bé. Vull dir que, amb tots els res­pec­tes, això no són les Nits de Pedral­bes, ni els con­certs de Pera­lada o els antics “suquets” de Por­ta­be­lla a l’Empordà, on reu­nia empre­sa­ris, polítics i escrip­tors, natu­ral­ment d’esquer­res, que la resta de l’any trac­ta­ven de fer-se un lloc entre la més alta classe diri­gent, estil Jocs Olímpics.

Cada cop que entro a Beni­fa­llet, penso en Sal­va­dor Vide­llet, que el 1907 salvà 80 per­so­nes de la gran riuada de l’Ebre; en Paco Cots Alco­verro, que el 1960 s’oposà al pantà de Xerta que ane­gava aques­tes hor­tes de ribera; en Javier Ferré, empre­sari i acti­vista, casat amb una neta de Vide­llet, Mercè, i en Josep Sánchez Cer­velló (URV), de Flix, gran docu­men­ta­lista de la història de l’Ebre, casat, jus­ta­ment, amb una noia faneca, del poble, alhora pro­fes­sora d’història, a Tar­ra­gona.