Europa i l’oblit de la història

Europa s’enfonsa i amb ella el somni dels fundadors, possible després dels horrors de les dues grans guerres i que la pau relativa dels darrers vuitanta anys ha distorsionat per no dir destruït. Els valors inicials de Monnet i Schuman eren el foment de la pau, la llibertat, la democràcia, la igualtat i els drets de l’home, però a poc a poc l’Europa dels pensadors va donar pas a l’Europa dels mercaders que ens ha conduit al dèficit d’idees i superàvit de mercadeig d’avui. Aquell projecte inicial semblava incompatible amb un retorn de la barbàrie, i la barbàrie ha tornat amb arguments semblants als dels anys trenta que van portar al poder el feixisme a Alemanya, o els que defensava Mussolini i que li van fer guanyar les eleccions de l’any 1924 a Itàlia, o el culte al general Petain a una França que vol esborrar el règim de Vichy o per altres raons i amb mètodes violents, a Espanya. No oblidem que a Alemanya el vot a favor del partit nazi va sorgir de tot l’espectre social: pagesia, estudiants, obrers, petita burgesia, classes mitjanes, que es van unir davant la desfeta dels partits tradicionals incapaços de fer propostes per afrontar la crisi econòmica i de valors de l’Alemanya dels anys trenta i de gran part dels estats europeus. És veritat que el partit nazi va quedar el segon amb encara no el 20% dels vots, però la socialdemocràcia va obtenir el primer lloc amb encara no el 30%. La manca de propostes dels partits tradicionals va provocar la unió dels partits d’ultradreta i van aconseguir el poder.

Com combatre avui l’ascens de l’extrema dreta en una Europa mancada d’idees i marcada per la guerra, per la por i pel desinterès general, com demostra una abstenció de més del 60% a les darreres eleccions? Moltes veus demanen més militarització, com si ja no fos prou el 2% de la renda nacional que hi dediquen els estats. El problema d’Europa no és militar, és de credibilitat, d’influència moral i d’una incapacitat dramàtica de presa de decisions, entre altres coses per l’enorme burocràcia que ha creat, que l’ha fet dispendiosa i paralitzant. Si es vol enfortir, Europa ha d’invertir en educació, millores socials i recerca, perquè del que es tracta no és de guanyar una guerra on no hi hauria ni vençuts ni perdedors perquè no quedaria res, es tracta de saber fer front als reptes socials, climàtics i geopolítics abans que la barbàrie ho destrossi tot. Per cert, la proposta de Sánchez de la setmana passada receptant socialisme davant la frustració i ira de la qual s’alimenta l’extrema dreta em sembla una broma i jo li preguntaria quins són els ingredients exactes del socialisme que planteja, perquè la idea ha complert els dos segles i ja no vol dir gaire res. Necessita posar-se al dia. Com a alternativa jo receptaria propostes clares per fer front al que preocupa la gent i, sobretot, que es compleixin.

Europa s’ha de reinventar, no té altra opció si no es vol convertir en un problema greu per als seus ciutadans i per a la resta del planeta. Reinventar i recuperar propostes oblidades que tenen molt més a veure amb el pensament dels fundadors que amb les idees dels actuals dirigents. Perquè, què és la Unió Europea? És una unió d’estats caducs i en crisi moral, estructural i política que practiquen el dúmping fiscal, social i mediambiental; la trampa institucionalitzada. La idea de l’estat nació ja té quatre segles d’edat i s’ha de reformar perquè ja no pot controlar ni protegir el seu territori ni garantir la legitimitat de les seves decisions. Centralització, expansió i sobirania han perdut sentit per la globalització. Aquesta Europa mancada d’idees i propostes alimenta una extrema dreta que s’aprofita de la incompetència i covardia de polítics incapaços d’oferir alternatives. El resultat de la segona volta de les eleccions franceses obre una escletxa d’esperança i marca un camí que hauríem de tenir en compte. Quan l’objectiu és clar, l’estratègia és fer el camí més curt amb la unió, en el cas francès, un front popular. Però això és tema d’un altre article.

Quina Europa m’imagino en aquest context? La que proposava Denis de Rougemont als anys cinquanta, l’Europa dels pobles lliures i lliurament interconnectats. Ell parlava de federalisme i jo parlaria de confederació. És una utopia? Tots els somnis comencen essent una utopia i alguns es tornen realitat.