Per sort, la societat evoluciona

Només els igno­rants, els desin­for­mats o els mal inten­ci­o­nats s’atre­vei­xen a dir que una presó és un hotel de luxe. Una presó és una presó, no és cap hotel, ni tan sols arriba a tenir la cate­go­ria de pensió de mala mort. Aquest és un argu­ment que, per exem­ple, fa for­tuna entre una certa classe política emer­gent, de molt baix to, i pit­jor nivell, que busca créixer ati­ant els ins­tints pri­ma­ris dels ciu­ta­dans, donant sang a qui en demana, presó a qui en reclama; cas­ti­gar, sem­pre cas­ti­gar, cas­ti­gar abans d’allar­gar la mà a qui ha comès un error.

És gent, per exem­ple, que con­si­de­ren un atac a la decència, la seva, si és que en tenen, que un reclús pugui sub­mer­gir-se una estona en una pis­cina, en el marc d’una acti­vi­tat espor­tiva con­tro­lada, con­creta, de temps limi­tat, dins d’una presó. És gent que les pis­ci­nes les farien ser­vir per ofe­gar-hi els pre­sos i no pas per per­me­tre’ls un alè de la somi­ada lli­ber­tat sota l’aigua.

Per sort, la soci­e­tat evo­lu­ci­ona i els pen­sa­ments posi­tius sem­pre aca­ben anant al davant fent que pas­sin coses bones. Aquests dies, per exem­ple, el Depar­ta­ment de Justícia ha pen­jat a la xarxa You­Tube el film El pati i la lluna diri­git per San­ti­ago Lapeira i rodat el 2017 durant el procés diri­git pel CIRE per desem­man­te­llar la presó Model de Bar­ce­lona. El CIRE és l’empresa que es dedica a donar feina als reclu­sos a través de tallers i altres acti­vi­tats. El film El pati i la lluna és un tre­ball que per­met enten­dre fins a quin punt era neces­sari tan­car el cen­tre de reclusió d’homes de Bar­ce­lona, que en un segle de vida havia pas­sat de ser una presó model, que no un hotel, a ser un espai indigne de la con­dició humana, és a dir, un infern.

A la pel·lícula hi sur­ten molts per­so­nat­ges, reals i figu­rats, per­so­nal peni­ten­ci­ari que va par­ti­ci­par en el des­man­te­lla­ment del pre­sidi i actors que inter­pre­ten aquells que van mar­car la his­to­ria de la Model, com va ser Lluís Maria Xiri­nacs, o músics que posen veu i melo­dia a aquesta història, com un pro­fund Paco Ibáñez o el melòdic i emo­tiu Joan Isaac en el record de Sal­va­dor Puig Antich.

Però el gran pro­ta­go­nista de la història és la mateixa presó. Els seus murs altíssims, els for­re­llats, les rei­xes que ho cobrien tot, i també els seus sorolls. Al marge de la música que és molt pre­sent al film, de forma cons­tant i recur­rent la cinta parla pel so de les por­tes que s’obren i es tan­quen, el rodar de les can­cel·les que orde­nen i limi­ten el pas pel llarg pas­sadís que con­du­eix des de l’entrada fins al nucli cen­tral del panòptic. És el soroll col­pi­dor propi de la presó, de la Model i de qual­se­vol altra, sons opacs, secs, de con­tenció de movi­ments i de per­so­nes, res a veure amb la lli­ber­tat de movi­ments dels cli­ents d’un hotel de cinc estre­lles, per­ma­nent­ment reve­ren­ci­ats.

Es fa justícia en el tre­ball cine­ma­togràfic quan es recorda que el 17 de març de 2017 l’ales­ho­res con­se­ller Car­les Mundó va sig­nar l’ordre de tan­ca­ment de la Model. Tres mesos després en sor­tia l’últim reclús, acom­pa­nyat per una petita escorta de mos­sos. I per a l’abans i el després de tot ple­gat, els ocells. La cinta arrenca amb un ale­gre piu­lar, com si fos la cele­bració de la fi de tants anys de reclusió a l’Eixam­ple. L’última imatge és la d’un colom en el just moment d’alçar el vol a l’inte­rior d’una de les gale­ries, entre les rei­xes d’una porta oberta. La lli­ber­tat!