‘Diumenges d’agost’

Fa uns mesos, o pot­ser ja ha pas­sat més d’un any, vaig veure a unes esca­les de Begur uns lli­bres que algú havia dei­xat allà perquè fos­sin reco­llits per poten­ci­als lec­tors. No va ser l’únic lli­bre que me’n vaig endur, però un em va recla­mar l’atenció espe­ci­al­ment: Diu­men­ges d’agost, una novel·la de Patrick Modi­ano. Si em va atraure és que perquè el seu autor també ho és de Dora Bru­der, un relat que estimo molt que narra com va bus­car les emprem­tes d’una noia jueva quan va des­a­parèixer, esca­pant-se d’un col·legi catòlic, abans de ser detin­guda i depor­tada a Auschwitz, on va morir. No va saber què va fer Dora durant la fugida i ho cele­bra: “És el seu secret. Un modest i preciós secret que els bot­xins, les orde­nan­ces, les auto­ri­tats ano­me­na­des d’ocu­pació, la presó pre­ven­tiva, la Història, el temps (tot el que ens embruta i des­tru­eix) mai no podrà robar-li.”

No he lle­git Diu­men­ges d’agost fins fa poc, diu­menge pas­sat, sense saber fins al final el perquè del títol d’aquesta novel·la d’intriga i d’amor. El seu nar­ra­dor, que con­fessa que no ho pot dir tot i que “algu­nes coses me les guardo per mi”, sem­pre té pre­sent una dona casada que va esti­mar i que, havent fugit amb ella amb un dia­mant fatal, va des­a­parèixer en cir­cumstàncies cer­ta­ment estra­nyes. Donant per fet que és morta, evoca uns dies a La Baule, a la Loira Atlàntica: “Mai no vam ser tan feliços com en aquells moments, per­duts enmig de la gen­tada per­fu­mada de loció bron­ze­ja­dora. Els nens al vol­tant nos­tre cons­truïen cas­tells de sorra i els vene­dors ambu­lants pas­sa­ven per sobre els cos­sos i pro­po­sa­ven els seus gelats. Érem com tot­hom, res no ens dis­tin­gia dels altres, aquells diu­men­ges d’agost.” Que gau­dei­xin de l’estiu res­tant.