Apunt poètic de Josep Borrell

Deia el poeta tortosí Gerard Vergés (1931-2014): “Parlo d’un riu mític i remorós…” Era l’Ebre. Doncs jo ara parlo d’un poeta del Segre, del nostre Ponent lleidatà, un poeta oponent, opositor i oposat, Josep Borrell i Figuera (Mollerussa, 1954), que aquest any ha ajustat els setanta en el campanar de la seva vida.

Tot el contrari del Noi de La Pobla (Josep Borrell Fontelles, Don José) que, aigües amunt del PSOE, als anys vuitanta, essent ministre d’Obres Públiques, martiritzà la gent de la vall del Mig Segre (estimada Tiurana, derruïda per sempre!), endossant-los el pantà de Rialb, i, alhora, la gent del Baix Ebre, facilitant el minitransvasament cap a la indústria química de Tarragona. Per no parlar del martiri armat que suposa, des de la Comissió d’Exteriors de la UE, la seva actuació en el comerç de la mort.

L’altre Borrell, el de debò, homenot de séquies i canals, de camps de panís i de fruiters en flor, de camins arbrats i corriols d’amor, de ruralitats avícoles i de big bens musicals, ho deu haver fet tot en el món acadèmic, literari i cultural.

En el camp de la literatura (poesia, narrativa, crítica, antologies, historiografia cultural, revistes, etc.) i de la literatura oral (conferències, recitals, també cançons amb el grup La Gralla i la Dalla, etc.), igualment en el camp de l’ensenyament (catedràtic de batxillerat a l’institut Joan Oró de Lleida, inspector d’educació, etc.) i també en l’amplíssim domini de la seva aportació cultural (president de la delegació d’Òmnium Cultural del Segrià, director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs –IEI– de la Diputació de Lleida i director dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida).

Una ‘fenyada’, que diem en els àmbits agroforestals, esteparis i sedimentats en què m’he mogut. Algun dia ens havíem de trobar. Va ser –ho recordo perfectament, perquè l’ofici m’ha obligat a disposar de memòria– a finals de juliol del 1976 (i potser abans i tot), exactament el 31 de juliol, a Guissona (Segarra), quan la joventut d’aquestes terres, que ja estava en procés d’ebullició política combativa, organitzà el Primer Aplec de la Cançó de les Terres de Lleida, amb el significatiu enunciat de “La terra de Ponent canta la llibertat”, amb alguns cantors que vaig conèixer, entre els quals hi havia Miquel À. Tena, Jordi Oró, Xavier Ribalta i un que es feia dir Xerric, que no era altre que Josep Borrell i Figuera. El recital fou vibrant i el record a Màrius Torres, un dels més emotius que tots començàvem a viure.

El temps passà, i Borrell, amb una sòlida i sempre actualitzada formació humanística (filosòfica, teològica i literària), s’endinsà pels camins, sempre selvàtics, de l’art poètica. S’hi ha dedicat àmpliament, amb una desena ben bona, que jo sàpiga, de llibres publicats (sobretot a Pagès, la històrica editorial lleidatana), en els quals, segons estudià Eduard Batlle, hi concorren els grans temes de sempre: l’amor, la mort, el pas del temps, la naturalesa, el jo i l’altre (tots els altres), tot expressat en una poesia de dialèctica essencial, entre el goig de la vivència del moment, la recreació del que s’ha viscut i, fatalment, a voltes, la descoberta que sovint és massa tard quan ens adonem que “a la vida calia xuclar-li tot el suc”, com diu E. Batlle al pròleg d’Aigua, ànima, poemari del 2017.

Josep Borrell també ha estat un experimentat viatger, i ja no cal dir per l’oest català, que és el seu. Al Pallars, a Tírvia, anà a petar a Can Pistraus, on regnava, cofat amb barretina, la figura esotèrica, carismàtica, simbiòtica i cabalística d’Antoni Sala-Cornadó (Tàrrega, 1929 – Barcelona, 2011), a qui també vaig conèixer i que era un poeta de cuidado, molt oblidat actualment, tot i ser catalanista, socialista i maçó.

Un dia de fa anys (de tot fa anys), aquest Sala s’emportà una petita colla de jovent, entre els quals hi havia Borrell, a un pla d’alta muntanya, l’anomenat pla de Nequa (fabulós, a més de dos mil metres d’altitud sobre el barceloní passeig de Gràcia; si no hi han estat, hi vagin), i allí els orientà en la recerca de les divinitats (naturalment grecoromanes i potser més antigues i tot) en les coses terrenals que contemplaven. Devia ser una experiència sensorial, sensual i mística formidable, amb unes gotes de mel femenina als llavis. Tot amanit amb el Parsifal de Wagner. M’hauria agradat ser-hi.