No te’n vagis, estiu

Va ser al bell cor de l’agost que vaig relle­gir aques­tes parau­les que Emily Dickin­son envia per carta a una amiga: “Si Déu hagués estat aquí aquest estiu i hagués vist el que jo he vist, m’ima­gino que tro­ba­ria super­flu el Seu Paradís.” Cons­ci­ent que som un cre­ua­ment atzarós entre l’espai i el temps, vull donar les gràcies a aquest estiu. Han estat dos mesos sense grans ges­tes; dos mesos de vida sen­zi­lla, sen­so­rial i radi­cada en els detalls de recórrer l’estret camí de l’inte­rior d’un mateix. Em refe­reixo a estar en una plaça d’un poblet francès en com­pa­nyia d’amics, bevent cer­vesa i emo­ci­o­nats davant d’una gran pan­ta­lla que retrans­met en directe el Tour que d’aquí a pocs minuts pas­sarà a 10 metres de nosal­tres. Banyar-se a la gorga solitària, a les tres de la nit, quan el món exis­teix d’una altra manera. Ballar un blues sota l’ombra de la lluna, a l’era, tot jugant a tre­pit­jar-nos les ombres. Ador­mir-se a l’hamaca del jardí amb el lli­bre a les mans, i l’endemà a trenc d’alba des­co­brir que la rosada ha rebla­nit les pàgines i esbor­ro­nat dues parau­les deci­si­ves. Dei­xar-se endur pel cor­rent del riu, fent el mort que només pots fer en vida. Con­cen­trar-se en l’oreig ter­ral que tre­mola a les fulles dels arbres. Tenir pana i que la grua trigués tres hores a arri­bar a l’aspriu soli­tari encai­xo­nat entre mun­ta­nyes, i des­co­brir que aquell con­tra­temps era un regal. Collir les cire­res enjo­ia­des a les bran­ques del cire­rer. Espe­rar que una llàgrima de Sant Llo­renç esgrafiï el cel i tensi el pri­mer desig que tu sem­pre dema­nes: pro­lon­gar el desig. Aquells asper­sors al cos­tat de la car­re­tera rec­tilínia i tan llarga, que la remu­llen amb escom­bra­des fluc­tu­ants, i que inci­ten a esqui­var les ràfegues d’aigua en un joc sin­ce­ra­ment insin­cer perquè amaga i des­vela alhora que, aquí, per­dre és gua­nyar, i que com més xop que­dis, més alt i sen­sual serà l’espe­rit.

No te’n vagis, estiu. O ves-te’n només perquè, des­es­pe­ra­da­ment feliç, pugui dema­nar-te: “No te’n vagis, estiu del 2024!”