Va ser al bell cor de l’agost que vaig rellegir aquestes paraules que Emily Dickinson envia per carta a una amiga: “Si Déu hagués estat aquí aquest estiu i hagués vist el que jo he vist, m’imagino que trobaria superflu el Seu Paradís.” Conscient que som un creuament atzarós entre l’espai i el temps, vull donar les gràcies a aquest estiu. Han estat dos mesos sense grans gestes; dos mesos de vida senzilla, sensorial i radicada en els detalls de recórrer l’estret camí de l’interior d’un mateix. Em refereixo a estar en una plaça d’un poblet francès en companyia d’amics, bevent cervesa i emocionats davant d’una gran pantalla que retransmet en directe el Tour que d’aquí a pocs minuts passarà a 10 metres de nosaltres. Banyar-se a la gorga solitària, a les tres de la nit, quan el món existeix d’una altra manera. Ballar un blues sota l’ombra de la lluna, a l’era, tot jugant a trepitjar-nos les ombres. Adormir-se a l’hamaca del jardí amb el llibre a les mans, i l’endemà a trenc d’alba descobrir que la rosada ha reblanit les pàgines i esborronat dues paraules decisives. Deixar-se endur pel corrent del riu, fent el mort que només pots fer en vida. Concentrar-se en l’oreig terral que tremola a les fulles dels arbres. Tenir pana i que la grua trigués tres hores a arribar a l’aspriu solitari encaixonat entre muntanyes, i descobrir que aquell contratemps era un regal. Collir les cireres enjoiades a les branques del cirerer. Esperar que una llàgrima de Sant Llorenç esgrafiï el cel i tensi el primer desig que tu sempre demanes: prolongar el desig. Aquells aspersors al costat de la carretera rectilínia i tan llarga, que la remullen amb escombrades fluctuants, i que inciten a esquivar les ràfegues d’aigua en un joc sincerament insincer perquè amaga i desvela alhora que, aquí, perdre és guanyar, i que com més xop quedis, més alt i sensual serà l’esperit.

No te’n vagis, estiu. O ves-te’n només perquè, desesperadament feliç, pugui demanar-te: “No te’n vagis, estiu del 2024!”