Piromusical

Quina poca-soltada! He de reconèixer que, com a melòman irredempt, sempre m’ha semblat incompatible barrejar música i soroll, i això no vol dir, ni de bon tros, que no m’agradin els espectacles de pirotècnia. Però, com diu la dita, “cadascú a casa seva”. Quan va començar aquesta moda, en vaig veure algun i, malgrat que la música i els petards lliguen com l’aigua i l’oli i per definició l’espectacle no m’agradava, tenies la impressió que algú s’havia pres una certa molèstia intentant que alguna de les explosions o seqüència d’explosions de la pirotècnia “lligués” poc o molt remotament amb algun passatge musical. Després d’una colla d’anys sense veure-ho, dimarts em va picar la curiositat i la conclusió va ser que allà algú va fer una llista de cançons a posar (sembla que va ser la cantant Rosalía) i algú altre, a l’hora indicada, va posar foc a la metxa. Si quan ho intentaven ja era gairebé impossible que lligués res, dimarts, que no ho van ni intentar, va ser el que deia al principi: una poca-soltada, que a més deu haver costat un dineral. La meva conclusió és que quedaria molt millor fer un castell de focs artificials com més espectacular, millor. I la música, allà on no hi hagi petards. De les cançons triades per la Rosalía, val més que no en parlem.