La soledat de la gent gran

Vull creure que les persones que ens dediquem o que ens agrada l’escriptura hi aboquem passió tant si modelem un text que arribarà a una única persona perquè el construïm sota aquest desig com si ens obrim perquè el món hi fiqui el nas i un xic el cor, si toquem la tecla adient. En aquest cas, i atès que a ningú li molesta un afalac, és grat descobrir que darrere les emocions escrites hi ha un grapat de curiosos. Revisar el nombre de lectures també dona pistes sobre allò que té el poder de connectar i allò que passa desapercebut. Fent aquest exercici amb els articles que diàriament ocupen aquesta columna, he comprovat que n’hi ha un que sobresurt per sobre de tota la resta, pel que fa a l’impacte. Es titulava “Els fills que no ens estimen” . Pretenia ser un reflex d’aquesta etapa en què l’adolescent fa sentir als pares i mares que pintem poc en la seva vida i que dur-nos la contrària, o ignorar-nos, forma part dels seus plans per desafiar l’univers. No pretenia cridar al drama, qui ho ha viscut sap que els fills ens necessiten sempre i ens estimen més del que fan veure. I que tard o d’hora hi tornen. Però ara, veient-ne la repercussió, no puc evitar preguntar-me quanta gent es deu haver sentit atrapada pel títol perquè conviu amb el sentiment dolorós de no albirar l’escalf de la gent propera. Darrere de quantes d’aquestes mirades s’amaga un cas de soledat no desitjada o un exemple de fills que saben que el pare o la mare, o tots dos, romanen allà però ai les rutines que se’ns mengen, i la feina, i les criatures, i el temps d’oci que no pot faltar perquè s’ha de cuidar la salut mental. Una trucada un cop per setmana als avis, i avall, que aviat trobarem dia per menjar-nos plegats els canelons. I mentre escric aquestes ratlles, ja prego que el títol d’avui no representi cap dels meus estimats lectors. Ni a ningú, si no és demanar massa.