El cafè amb les amigues

Em trobo una coneguda i veig que du una maleta a la mà. És una d’aquelles petites, de cabina, de les que una s’acostuma a preparar quan la marxa és breu, sobretot d’ençà que per una maleta gran es paga més que pel viatge sencer. M’explica que se’n va quatre dies a les Balears, amb dues amigues. Hi van les tres soles, vull dir sense marits ni fills ni res que s’hi assembli, i tan bon punt tornen de l’escapada ja planifiquen la que tindrà lloc l’any següent. I m’aclareix que aquest pla no falla mai perquè totes tres van pactar que els diners que els aniria molt bé invertir en psicòlegs, els destinarien a aquest viatge anual, que, almenys a ella, li resulta més reparador que vint visites seguides perquè li analitzin el cap. L’envejo i molt, perquè amb unes amigues fa molts mesos que sabem que ens mereixem una sortida plegades i sense que ningú més s’apunti a la nostra festa, però som incapaces de consensuar una data. Quan a una se li alineen tots els astres, a l’altra se li acumula la feina. Quan una té vacances perquè ha de recuperar unes hores extres que va fer a l’empresa on treballa, l’altra té l’aniversari del nen. Volíem escapar-nos per celebrar que totes hem fet cinquanta anys, i al pas que anem acabarem pensant només en la festa dels seixanta. No ens rendim, però, perquè sabem que les reunions amb amigues –aquí els senyors diran que també serveix per als amics– són or de vint-i-quatre quirats. Parlo de les amigues que mai s’emprenyen perquè no segueixes cap dels seus cent cinquanta consells i de les que triaries amb els ulls tancats per obrir una ampolla de xampany francès que t’han regalat. Quants cops no busquem la felicitat en un gran viatge o en un sopar en un restaurant de luxe però oblidem que la podríem trobar aixecant el telèfon i fent un cafè, ni que sigui per intentar planificar aquell viatge que no farem.