És trist

Quan escric aques­tes rat­lles Vicente Escu­dero ago­nitza.

No sé si gai­res lec­tors d’aquest diari saben qui és aquest senyor. Vicente Escu­dero, ballarí fla­menc, és un cas­tellà de Valla­do­lid, tras­plan­tat de menut a Gra­nada i tri­om­fa­dor a París i als Estats Units. Ha estat el mes­tre del purisme i de la sobri­e­tat en aquesta mena de dansa.

Per això crec que Vicente Escu­dero ha estat igno­rat no tan sols per molts cata­la­nis­tes, sinó també per molts anda­lu­sis­tes. El seu ball no tenia l’espec­ta­cu­la­ri­tat, la fórmula i el truc del fla­menc comer­ci­a­lit­zat als tablaos i als esce­na­ris, sinó el geni de la con­cen­tració i de la puresa. Jo vaig poder veure Vicente Escu­dero en un reci­tal que va donar a la Sala Mozart, si no m’equi­voco, deu fer vint-i-cinc anys, quan ja era molt gran. Era una lliçó de sobri­e­tat i de ballar “cap endins” –o sigui jondo o hondo–, sense cap gest sobrer ni cap fri­vo­li­tat epidèrmica.

Ara he vist a La Van­guar­dia una foto­gra­fia impres­si­o­nant de Vicente Escu­dero, alli­tat en una cam­bra mise­ra­ble d’un pis de la plaça Reial. És un espai minúscul, i la fines­tra és tan­cada, com un símbol de l’aïlla­ment defi­ni­tiu. Hi ha un bastó pen­jat, ja inútil. I una maleta damunt un vul­gar i dese­qui­li­brat armari. Tot ple­gat recorda les imat­ges dels mar­gi­nats soci­als d’aque­lles pel·lícules neo­re­a­lis­tes ita­li­a­nes…

L’artista té 92 anys, i en fa dis­set que s’està aquí, en aquest racó, aban­do­nat de tots els qui hau­rien de recor­dar-lo, sense altre ajut que l’abne­gada cari­tat de dues per­so­nes que li dedi­quen hores impa­ga­bles de com­pa­nyia. Men­tre els grans tri­om­fa­dors ofi­ci­als del fla­menc mun­ten –amb sub­ven­ci­ons milionàries– espec­ta­cles i bara­lles, es com­pren palaus i sur­ten a la tele­visió i a les revis­tes, l’artista més gran del gènere s’ha pas­sat aquests anys en un cau patètic.

El cas ser­veix per a medi­tar sobre la inso­li­da­ri­tat gre­mial, que ha afec­tat, afecta i afec­tarà molts artis­tes, pin­tors, escrip­tors, músics, etc., l’obra dels quals ha estat deci­siva en un moment deter­mi­nat; gent d’una gran exigència cre­a­tiva, herois de l’hon­ra­desa, dels quals els alum­nes i els segui­dors han tret pro­fit, però no l’han retor­nat.

Que un home sigui un punt de referència exem­plar durant qua­ranta o cin­quanta anys, i tot d’un ple­gat cai­gui en l’oblit més pro­fund pot­ser forma part de la natu­ra­lesa de la soci­e­tat humana, però és ben trist. El cas, natu­ral­ment, no es limita a l’artista, sinó que es pro­du­eix en una gran quan­ti­tat de vells, i per a tots cal­dria tro­bar una pro­tecció justa. El que passa és que en el cas d’Escu­dero, o d’altres per­so­nat­ges que han tin­gut una fama meres­cuda per la seva tasca, i que en els seus bons temps han estat acla­mats, asset­jats pels cer­ca­dors de favors i d’ajut, la injustícia és publi­citària­ment més escan­da­losa i, d’altra banda, més fàcil de resol­dre: n’hi hau­ria prou que els actu­als pri­vi­le­gi­ats de l’ofici li hagues­sin ofert una mínima com­pen­sació; és a dir, sim­ple­ment hagues­sin recor­dat que con­ti­nu­ava exis­tint.

Això sí, quan haurà mort ja lle­gi­reu les abran­da­des llo­an­ces que li dedi­ca­ran tots els cèlebres col·legues vivents.