Llums i ombres en el canvi d’any

El 2024 està des­ti­nat a aca­bar com un any irre­gu­lar des del punt de vista econòmic i quasi totes les pre­vi­si­ons asse­nya­len que el 2025 pot ser simi­lar. Irre­gu­lar en el sen­tit de les impor­tants divergències en el com­por­ta­ment de l’eco­no­mia que s’obser­ven entre àrees del mon i entre països. El món pot aca­bar aquest any amb un crei­xe­ment glo­bal gens menys­pre­a­ble per sobre del 3%. Cer­ta­ment havíem vist fins fa poc crei­xe­ments del 4% o una mica supe­ri­ors però l’actual segona eco­no­mia mun­dial, la xinesa, crei­xia lla­vors prop del 10% i ara amb prou fei­nes arri­barà al 4%. La crisi immo­biliària xinesa ha fre­nat el gegant asiàtic i es dubta si les polítiques expan­si­ves que han anun­ciat poden començar a variar la tendència el pro­per any. Miren d’aug­men­tar el con­sum intern, una cosa gens sen­zi­lla per als xine­sos, que són espe­ci­al­ment estal­vi­a­dors, i poder com­pen­sar unes menors expor­ta­ci­ons espe­ci­al­ment si retorna la guerra comer­cial amb Amèrica.

Els Estats Units han vist un crei­xe­ment robust de quasi un 3% aquest any, molt aju­dat per les polítiques de des­pesa que les admi­nis­tra­ci­ons ame­ri­ca­nes acos­tu­men a imple­men­tar els anys elec­to­rals, però sobre­tot per un domini crei­xent de les tec­no­lo­gies, la inno­vació, la capa­ci­tat inver­sora i la fle­xi­bi­li­tat de la seva eco­no­mia. De fet, l’elecció de Trump amb clare­dat i el domini que tin­dran els repu­bli­cans a les dues cam­bres han gene­rat quasi una una­ni­mi­tat (per això mateix no fia­ble del tot) en el sen­tit d’espe­rar que els Estats Units entra­ran en el dar­rer any del pri­mer quart del segle XXI amb encara més for­ta­lesa econòmica. Con­fi­ant en aquest crei­xe­ment i amb una inflació encara per sobre del seu objec­tiu, la Reserva Fede­ral fre­narà el ritme pre­vist de rebai­xes de tipus i el dolar pot con­ti­nuar reforçant-se. El Japó manté la seva debi­li­tat de dècades però ho com­pa­gina amb un atur quasi ine­xis­tent, superàvit de balança de paga­ments i inflació mode­rada mal­grat uns tipus d’interès molt bai­xos. Aquí tam­poc se’n sur­ten a l’hora de dina­mit­zar el con­sum i això impe­deix sor­tir dels crei­xe­ments raquítics enquis­tats. Entre els països emer­gents, l’Índia pot aca­bar aquest any lide­rant el crei­xe­ment mun­dial amb un 7%, ben escor­tada per altres països asiàtics com Malàisia, Sin­ga­pur o Indonèsia; i pel con­trari, con­tras­tant amb pro­ble­mes d’estan­ca­ment a Corea del Sud, i en una bona part d’Amèrica Lla­tina.

Anem cap a la regió que més ens interessa. Una Europa amb crei­xe­ments força escar­ran­sits i, el que és pit­jor, amb pers­pec­ti­ves de man­te­nir la debi­li­tat i l’actual inca­pa­ci­tat de reacció via refor­mes estruc­tu­rals que apun­tes­sin a millo­rar, encara que a mitjà ter­mini, la com­pe­ti­ti­vi­tat. En la pit­jor situ­ació es troba la que ha estat usu­al­ment la loco­mo­tora euro­pea, Ale­ma­nya, i amb França, Bèlgica, Itàlia, Àustria i el Regne Unit, no gaire lluny de l’estan­ca­ment ale­many. Els mer­cats apos­ten clara­ment per cinc rebai­xes de tipus del BCE l’any vinent fins al 1,75% que dona­rien con­tinuïtat a la reducció d’un quart de punt de dijous pas­sat que el va dei­xar en el 3%.

Per con­tra, i sor­pre­nent a tot­hom, l’eco­no­mia espa­nyola des­taca àmpli­a­ment amb un crei­xe­ment 2024 que pot enfi­lar-se al 3,4%, més de tres vega­des la mit­jana de l’àrea euro. Una bar­reja de gran any turístic, for­ta­lesa de les expor­ta­ci­ons, i un aug­ment demogràfic (immi­gració) que ha permès gene­rar ocu­pació i per tant, ren­des, sem­bla expli­car la major part d’un crei­xe­ment que no esperàvem tan fort a ini­cis d’enguany i que Cata­lu­nya com­par­teix ple­na­ment. L’opti­misme que el govern espa­nyol està mani­fes­tant és com­pren­si­ble però si volgués donar plena infor­mació hau­ria també d’acla­rir que l’estan­ca­ment euro­peu no pot donar sos­te­ni­bi­li­tat al crei­xe­ment espa­nyol. Pot­ser sí que el 2025 con­ti­nu­a­rem veient un dife­ren­cial simi­lar però la debi­li­tat euro­pea afec­tarà més d’hora que tard el turisme, les expor­ta­ci­ons espa­nyo­les i indi­rec­ta­ment la cre­ació d’ocu­pació que ha estat vital per a la posi­tiva con­jun­tura espa­nyola.

Ara per ara des­co­nei­xem qui­nes seran les polítiques del pre­si­dent Trump i final­ment el grau con­cret d’afec­tació de les mesu­res que adopti sobre l’acti­vi­tat econòmica a Europa, espe­ci­al­ment en aran­zels i deci­si­ons sobre la defensa del ter­ri­tori euro­peu. Però sí que ens temem que la divisió política al con­ti­nent i la seva tra­di­ci­o­nal manca de deter­mi­nació per recu­pe­rar pro­duc­ti­vi­tat i per inte­grar sec­tors essen­ci­als pugui per­pe­tuar la decadència euro­pea, de la qual Espa­nya –i per des­comp­tat Cata­lu­nya– no en sor­tirà indemne.