No sé què regalar

Envoltada d’adolescents com estic –entre fills, nebots i amics i coneguts de tots ells–, escolto amb atenció i amb la idea de segrestar-los idees quins regals els faria il·lusió trobar-se el dia de Reis. També pregunto a cada mare que està en la mateixa situació que jo, a veure si hi trobo la inspiració –a aquest pas acabaré aturant pel carrer gent de la meva edat que no conec de res per si sona la flauta–, però crec que ja es deu haver repetit 350 cops la resposta més temuda: “Doncs ni idea, perquè tenen de tot.” Algú pensarà que la solució és enquestar obertament els joves. Qui pensi que no estan esperant el 5 de gener –o com a molt d’hora el 4– per il·luminar-se, és que no ha tractat mai amb el col·lectiu. També hi ha qui quan va deixar de regalar joguines va fer un salt directe i sense paracaigudes a l’opció de donar-los diners i llamp que te fot. O els romàntics que es decanten per regalar-los experiències per compartir temps en família, obviant que els adolescents no volen compartir res, i encara menys amb la família. La qüestió és que soc una somiadora i m’agraden els regals físics, els que duen llaç. Per això, inquieta com començo a estar, he decidit parar encara més atenció a les seves converses. Em rendiré aviat, però, perquè començo a escoltar que serien les persones més felices del món si es trobessin un anorac que val 700 euros, una dessuadora amb caputxa que he comprovat que la podria comprar si aquest mes la mestressa em perdona la meitat del lloguer o una bossa on dubto que entrin el mòbil i les claus a la vegada i que val 450 euros. Ara també hi ha programats molts concerts, però encara no tenen edat d’anar sols, així que passo olímpicament d’autoregalar-me un atac de migranya. Crec que m’espero a saber què em demanen a última hora i mentrestant vaig buscant unes sabatilles per arrencar a córrer.