Conformats i enganyats

Hem sentit expressions de recel, en boca de polítics catalans, referides a la nova ministra d'Economia i Hisenda, Elena Salgado. Afirmen que, quan s'ocupava dels afers autonòmics, administrava els traspassos amb molt de càlcul, per no dir gasiveria. La ministra tenia la clau de l'aixeta i només deixava que fluís un rajolí. De vegades la tancava del tot. Ho consideren un detall negatiu i encara més si es té present que la nova ministra haurà d'encarrilar i concloure aquesta obra de la seu que ja comença a ser el finançament autonòmic. El que aquí és vist com un demèrit, sens dubte que, a La Moncloa, es considera una qualitat. Saber manejar les ambicions autonòmiques, domesticar-les, diferir-les, oferir la mà sense permetre que et prenguin el braç i, al darrer moment, enretirar la mà i tot. Tot això són habilitats molt apreciades, que un/a ministre/a del regne d'Espanya ha de dominar. S'ha de reconèixer que és un equilibri difícil, inestable. Per anar bé, per aquest càrrec es necessita un art de navegar molt fi. Aquells qui el posseeixen amb escreix, com la senyora Salgado, conserven la poltrona o passen successivament d'una a l'altra, segons les necessitats del servei. Els qui, tot i la intel·ligència i les qualitats, no gaudeixen d'aquell do, conserven poc temps la cartera, just l'imprescindible per no oferir una sensació d'excessiva inestabilitat. Un/a ministre/a ha de ser, primer de tot, fidel a Espanya. Ha de mirar pels interessos de l'estat unitari i, en aquests temps, això exigeix filar prim. Ha de semblar que és autonomista, però, en realitat, no ho ha de ser gaire. Ha d'aparentar que s'esforça a escoltar les autoritats autonòmiques i a tractar-les amb justícia perquè, en darrer terme, aquestes autoritats també representen l'estat. Però, de fet, ha d'actuar amb el fre posat, sense que es noti. Ha de semblar generós, però no ho ha de ser. És l'art refinat de deixar l'altra part conformada i enganyada, el que ha de practicar un/a ministre/a del regne autonòmic d'Espanya. La senyora Salgado es veu que hi excel·leix. Per això se li reconeix aquesta virtut i se li premia.