Les abelles de Tamaro

Un dia vaig travessar camps sinuosos de l’Úmbria per anar a raure al refugi campestre de l’escriptora Susanna Tamaro. Sabia que li agradaven les arts marcials, el cinema, les granges i els animals. I que els seus llibres es traduïen a desenes d’idiomes: justícia poètica a una dona que durant molts anys va veure els seus originals rebutjats per les editorials fins que Claudio Magris va dir que potser sí que pagava la pena el que escrivia aquella noia de Trieste. Recordo que vam fer l’entrevista a aquesta pluripremiada escriptora al jardí de casa. Hi vam anar amb un operador audiovisual, que estava fascinat posant zoom a les flors i a les papallones i que de tant en tant desapareixia fent fotos als arbres. Quan ell no enregistrava, l’autora s’obria més i jo pregava perquè el camerògraf estigués ben entretingut molta estona. També hi havia molts testos, plantes i abelles. O vespes. Jo no hi entenc ni les distingeixo. Ella, sí, molt. Jo m’hi havia acostat per obrir el fil de l’espiritualitat, coneixedora de la importància que l’autora de Ves on et porti el cor o Anima Mundi concedeix a la vida interior. Cultivar la interioritat és prestar atenció a un dispositiu de llarga durada. Molts escriptors que he conegut són d’aquesta classe de persones: les que són capaces de dissenyar dispositius sense obsolescència programada. Pots rellegir-los, i les piles es tornen a carregar.

El físic decau, però el món interior, si no se’n té cura, també s’esllangueix. Es deteriora tot allò que no cuidem. Tamaro, que ara ha creat una fundació que du el seu nom i que gràcies als beneficis dels seus drets d’autora dedica a les persones més vulnerables, va fer-me pensar sobre el sacrifici. En contra de qui sosté que avui esforçar-se (molt) no està de moda, em va fer adonar que el sacrifici és vigent. No es poden tenir cossos musculats sense exercici. No es guanya una cursa sense exercici. No es resisteix una envestida dialèctica sense sacrificar la ira en favor de la contenció. L’esforç hi és. Pot estar en crisi una certa cultura de l’esforç sense sentit: el de certes rutines militars que han entrat en desús, o el de sacrificar-se pel fet de sacrificar-se.

Li vaig preguntar sobre l’amor, que sempre ha envoltat la seva escriptura, i em va dir que “la manca d’amor és el gran mal de la vida”, és a dir, no hi ha cap altre mal, i l’única teràpia és l’amor mateix. Ara bé, “hi ha molt amor narcisista, molt amor possessiu, molt amor de propietat. Veiem ara com les persones es maten entre elles. Això és una autèntica bogeria antropològica, més enllà d’una crisi espiritual. No hi ha res més a dir que l’amor és un do en si mateix i que només en tant que do pot regenerar una altra vida”. Reconeixia tenir confiança en els joves, perquè veu que quan se’ls donen bons llibres alguna cosa ressona dins seu. I afegia aquest matís de la nutrició en la literatura: els joves comprenen què els nodreix i què simplement els distreu. “I està molt bé distreure’s, però la literatura, l’escriptura, estan fetes per nodrir les persones, no només per entretenir-les”.

Per escriure cal tenir molt de coratge perquè escriure, em deia, “és despullar-se, i cal exhibir la pròpia nuesa humana sense complaença. No és una exhibició narcisista, sinó un dir que jo tinc aquesta capacitat de mirar dins l’ànima i la faig servir fins al fons”. I va reblar el clau amb una frase que em va colpir: “La meva vida és reservada, privada. La meva ànima és pública.” Tamaro va marxar fa quaranta anys al camp perquè la natura ofereix metàfores contínues quan s’escriu, és un mirall on et mires i observes la vida humana, i et retorna aquestes metàfores que t’ajuden a interpretar-la. “Els animals són la puresa de la innocència –sosté Tamaro– i tenen un cor que només està preparat per donar.” Ella necessita molt aquesta proximitat amb els animals, i defensa que un nou paradigma persona-animal és totalment necessari en els anys vinents: un paradigma que no sigui ideològic, sinó que respecti la creaturalitat que hi ha en els animals, des dels gossos fins als animals dels quals ens nodrim o que fan possible la nostra vida. L’autora puntualitza que no es pot deixar l’ecologia en mans de derives ideològiques i va sentenciar que “tot resplendeix en l’amor si es respecta la visió íntegra de l’univers”. I amb aquest reclam a l’amor universal vam acabar l’entrevista, mirant seràficament les flors, en silenci.