A l’anglesa

L’altre dia vaig ser a casa d’uns amics, al Baix Empordà. S’estan en un indret vol­tat de canyis­sars, en una terra que de tant en tant es fa aigua­losa.

Tot d’un ple­gat em van dir que em volien fer una pre­gunta, “tu que estàs ben infor­mat”. (Pel fet d’escriure en un diari molta gent ima­gina que “sé coses”, però la rea­li­tat és que les meves fonts d’infor­mació són les que pot tenir qual­se­vol ciu­tadà.) Natu­ral­ment, no vaig poder satis­fer la seva curi­o­si­tat, però el que no m’espe­rava és que amb aque­lla pre­gunta em des­vet­lles­sin tan viva­ment la meva. Perquè la pre­gunta em deixà parat:

–Quan i per què can­ten les gra­no­tes?

M’ho vaig fer expli­car amb més detall, i em van dir el següent:

–Aquí, sovint, sen­tim les gra­no­tes, quan és temps, és clar. Hi ha un moment de l’any que diem: “Mira, ja rau­quen les gra­no­tes”.

–Ah caram, del so que fan les gra­no­tes, se’n diu rau­car…

–Exacte. Però el que ens té més intri­gats és com fun­ci­ona el cor de gra­no­tes. Sem­pre comença una sola veu, més aviat fonda com si diguéssim de baix, i al cap d’un moment s’engega tot el cor. El con­cert dura una estona, i de sobte s’acaba en sec; fantàstic, tu, com si totes s’hagues­sin posat d’acord. Després d’un període de silenci, més o menys llarg, torna a sen­tir-se la veu del solista, per dir-ho així, i altra vegada el cor engega. Fins que ple­guen totes amb una sin­cro­nit­zació per­fecta.

–És pos­si­ble?

–Jo et puc dir el que passa aquí. Exac­ta­ment com t’ho explico. No es tracta, evi­dent­ment, de cap casu­a­li­tat, perquè és un meca­nisme que hem com­pro­vat mol­tes vega­des. No es tracta d’allò que sents una gra­nota aquí, i després una gra­nota allà, que sem­bla que es con­tes­ten. No. En aquest indret hi ha una orga­nit­zació de gra­no­tes, vaja, i vol­dria saber si això és nor­mal, i com dimoni s’ho “tenen mun­tat”, que diuen ara.

–No en tinc ni idea.

–És que fa tot l’efecte que el cor de gra­no­tes d’aquest veïnat té un direc­tor. Totes espe­ren sen­tir el rauc d’aquest indi­vidu, i quan sona, com si fos una batuta, comença l’orfeó. Però encara ente­nem menys per quin pro­ce­di­ment acon­se­guei­xen d’emmu­dir totes alhora. Aquí no hi ha batuta que val­gui, i t’asse­guro que ho fan amb una pre­cisió total. ¿Com es comu­ni­quen que ha arri­bat el segon exacte de ple­gar? ¿És que, men­tre rau­quen, iden­ti­fi­quen la veu del direc­tor, i quan el direc­tor calla ho fan també totes les altres gra­no­tes, automàtica­ment?

Ima­gi­nem-nos, un moment, que vivim a Angla­terra, que aquest diari es diu Today i no pas Avui, i que –com en aquell país– molts ciu­ta­dans s’apas­si­o­nen per aques­tes coses. I escri­uen al diari expli­cant, amb tots els ets i uts, allò que sem­bla inex­pli­ca­ble.