Teixint l’esperança

M’arriben periòdicament publicacions nascudes i difoses a diverses comarques catalanes. Tinc la impressió que cada vegada són més. D’una banda, doncs, hi ha revistes catalanes que arriben a tot Catalunya i fins i tot a determinats cercles dels Països Catalans i, de l’altra, les que, per simplificar, podem anomenar locals o comarcals. Algunes d’aquestes revistes d’àmbit més ambiciós, tot i que estaven prou ben fetes, han acabat desapareixent –i aquí cal felicitar “Canigó” per la seva permanència i el seu contingut–, mentre que la publicació, sovint modesta, d’una ciutat, d’una rodalia, d’una comarca o d’una agrupació de comarques va fent el seu camí, sovint irregular però sempre endavant.

No faré dues coses: ni intentar d’analitzar el fenomen –estimable també a escala universal: interès per les fonts de comunicació vinculades a la realitat més immediata i més viscuda– ni confeccionar una llista de publicacions. No sóc un estudiós del tema i me’n deixaria moltes. Soc, senzillament, l’home que en un sol dia ha rebut tres publicacions d’aquesta mena, que fins aleshores li eren absolutament desconegudes. Aquesta coincidència és també una “punta d’iceberg” –ara que és moda aquesta expressió–, però un “iceberg” força més consolador que d’altres.

A Santa Coloma de Queralt, per exemple, l’Ajuntament edita “La Segarra”. Tinc a la vista el núm. 18, del febrer del 1981. Esdeveniments, vidal local, temps enrere, nuclears a la Segarra, corrupció, agrícola i ramadera, esports i pàgines extra dedicades al carnaval.

De Reus arriben els “Fulls de Treball de Carrutxa”, portaveu del grup d’aquest nom, que bàsicament es preocupa de la recerca i la recuperació de les festes populars; són quaderns que solen coincidir amb els cicles festius i ofereixen documents i interpretacions molt interessants. A Tarragona fan “El balcó”, revista cultural del Tarragonès, amb el suport de la delegació d’Òmnium Cultural. Surt només dues vegades l’any, però té el mèrit, si no m’equivoco, de ser l’única publicació “periòdica” en català a la comarca. Se’n distribueixen gratuïtament mil cinc-cents exemplars. El número que conec és dedicat íntegrament a Catalunya Nord, i és una excepció, doncs, al criteri d’informació “interveïnal” que defineix aquestes revistes. M’ha deixat parat trobar en una publicació tan poc “airejada” quaranta pàgines de textos, mapes i il·lustracions sobre Catalunya Nord, “la més malaurada” de les nostres terres, com canta en Llach. És un treball excepcional per la seva solvència i la rigorosa informació sobre llengua, cultura, etc.

Tot això deu funcionar amb constants entrebancs, però funciona. Rebre aquestes tres publicacions casualment alhora vol dir que n’hi ha moltes més, que s’ha creat un teixit d’esforços en el nostre país enormement positiu i vertebrador, i descobrir-los ens ajuda a persistir en una de les nostres virtuts que més volen destruir-nos: l’esperança.