Cata... Catalo... Catalogne?

El 2010 haurà estat un any de vaques grasses per a Catalunya, almenys pel nombre de vegades que haurà estat objecte d'articles a la premsa internacional. La ressenya, ahir, del resultat de les eleccions segueix la ressenya de la manifestació del 10 de juliol i la de la prohibició de les curses de braus. És clar, els braus hauran estat els grans vencedors, en termes d'audiència i d'interès, en la premsa francesa com en les altres. Aquest any excepcional ens podria incitar, potser, a preguntar-nos si Catalunya comença a existir per si sola als ulls del món o si encara continua vigent el Cata... què?, amb el qual Carles Puigdemont, als anys noranta, va voler posar el dit a la nafra, titulant així un llibre sobre la poca projecció internacional de Catalunya com a tal.

A França, Catalunya és encara gairebé invisible. Només els comentaristes esportius semblen tenir clar que Catalunya existeix i que, a més, es troba a banda i banda de la frontera: el rugbi de l'USAP i el futbol del Barça constitueixen, per a ells, dos pilars d'una mateixa potència esportiva catalana... Tret d'això, però, poca cosa, i molts presentadors de telenotícies prefereixen parlar de “nord-est d'Espanya” quan han d'evocar un incendi o un aiguat que afecten Catalunya. Els llibres de text de les escoles no mencionen ni una sola vegada Catalunya i el sol esment –no nominatiu– que s'hi pot trobar és la mitja frase que diu sempre, si fa no fa: “...i el 1659 el Rosselló va ser incorporat a França”.

En la majoria de casos, la premsa francesa tracta els temes catalans a través dels corresponsals permanents a Madrid, els quals, per la permanència mateixa de la seva estada madrilenya, estan ràpidament i visiblement contaminats per la visió tan particular que es té de Catalunya a Madrid. Tampoc no els costa gaire deixar-se contaminar ja que el pensament ideològic francès majoritari sent una gran passió empàtica pels estats constituïts i, doncs, una repulsió proporcional per tots aquells que pretenguin qüestionar aquests estats. Així que la simpatia a priori dels francesos no anirà cap als catalans, sempre sospitosos de no voler combregar amb el model centralista i uniformitzador, que van exportar a Espanya i que pensen sincerament que és el millor model possible. Això, és clar, no impedeix a la premsa seriosa de fer la seva feina, i a Le Monde, per exemple, un article d'aquest cap de setmana sobre les eleccions començava així: “El separatisme ja no és un tema tabú al si de la burgesia i del món dels negocis de Catalunya”. En si mateix, aquest inici d'article és com el reconeixement implícit, del diari més prestigiós de França, que Catalunya deu haver guanyat una síl·laba: devem haver passat del “Cata...” al “Catalu...”. Encara un esforç, doncs...