Una vegada hi havia...

Una vegada hi havia un país en què un col·lectiu reduït tenia una gran força social i política perquè de la seva activitat depenia el bon funcionament del trànsit aeri. Aquest grup d'empleats públics en raó al caràcter públic del servei, gaudia d'unes condicions salarials i laborals molt superiors als de professionals en altres sectors de capacitat, experiència i responsabilitat similars que no tenien la força que els donava tenir la possibilitat d'aturar un servei essencial per al país. Les reivindicacions salarials i operatives fetes sempre en moments crítics en què la paralització del servei generaria pèrdues econòmiques importants i impactes socials notables, eren sempre ateses pels governs d'un o altre color polític, com a mal menor.

Això va donar lloc que l'organització del treball fos feta per ells mateixos i que l'accés a la professió quedés restringida a col·lectius acceptats pel grup, la qual cosa els donava una cohesió interna més enllà de qualsevol corporativisme. El cercle viciós es va anar autoalimentant: el país era presoner d'un grup que, conscient de la seva força per anys d'èxits en les negociacions, feia un ús excessiu del seu poder.

Un vicepresident del govern va imaginar que per posar fi als privilegis era necessari que l'opinió pública no es posés en contra de la negociació perquè considerés que no cedir a les demandes dels controladors anava contra els seus interessos. Calia esperar la seva reacció, ja que si una vaga creés un enorme caos es podria militaritzar el servei d'acord amb una facultat continguda a la Constitució del país imaginari, mai fins llavors utilitzada i, per tant, inesperada pel col·lectiu. Aquesta acció, dintre de la llei però extraordinària, permetria eliminar el dret de vaga i obligar-los a treballar sota pena de presó, la qual cosa acabaria el conflicte i establiria les bases per a una nova negociació laboral que el govern podria llavors emprendre.

Calia planificar la reacció amb cura. Esperar que el col·lectiu es considerés agredit si en un moment concret es canviaven per decret determinades condicions del treball que els afectessin negativament de manera que, d'acord amb el que sempre havien fet, iniciessin una vaga sense avís. La resposta havia d'estar secretament planificada i comptant amb el personal militar necessari per obligar en qüestió d'hores el col·lectiu a tornar a la feina sota la vigilància estricta de l'exèrcit. S'hauria, doncs, d'estar preparat per si una reacció desmesurada es produïa per part dels controladors, però mai no hauria estat legítim provocar el conflicte per respondre després amb mètodes expeditius. És aquesta una perversió de l'esperit que ningú ha pogut imaginar mai.

La reacció es va dur a terme tal com estava planificada una vegada declarada la vaga per sorpresa. Es varen aconseguir els objectius, restabliment del servei en menys d'un dia, girant l'opinió pública a favor i aconseguint una base per negociar un nou conveni laboral que eliminés els privilegis de l'antic. L'oposició política, amb la perspicàcia, sentit d'Estat i generositat que la caracteritzaven, va denunciar el govern per precipitació en canviar les condicions laborals dels controladors just abans d'unes vacances amb gran intensitat de trànsit aeri que els donaven la possibilitat de fer una vaga d'efectes nefastos per a tots. La seva conclusió va ser que el govern no sabia governar.

El govern havia resolt el problema en el curt termini a través de la militarització del servei per la declaració d'estat d'alarma i estava en camí de resoldre el llarg termini a través de canviar les condicions laborals, incrementar el nombre d'operadors i reduir el seu salari. Quedava per resoldre el mitjà termini, és a dir, la situació que es produiria una vegada acabat el període de militarització i, per tant, recuperat el dret de vaga pels controladors. Ara que era possible perquè havia perdut el col·lectiu el suport de l'opinió pública.

El conte s'acaba amb una lliçó: no hi ha substitutiu a la intel·ligència.

La gent vol ser ben governada, és per això que vota i elegeix els polítics. El que el conte no explica és si el govern d'aquest país imaginari, força afeblit per una crisi econòmica de dimensions històriques, va provocar un canvi a la presidència nomenant aquell vicepresident que havia estat capaç d'aprofitar unes circumstàncies concretes per resoldre un problema complex i si això fet i amb l'ajut d'altres partits nacionalistes, va guanyar les eleccions que se celebraven un any i mig després dels fets relatats. Seria aquest el guió d'un altre conte. Tots ho sabem, els contes són invencions que idealitzen les realitats dures, fatigoses i desagradables del cada dia de les nostres vides.