Final de connexió

Feia temps que havia de donar-me de baixa del telèfon fix, però ho anava ajornant, quasi amb alleujament: m'havien explicat unes proeses tan grotesques per arribar a establir contacte amb la companyia i aconseguir l' anul·lació, que em feia fins i tot por. Fins ahir, que vaig descobrir el meu fill jugant a rebotre l'aparell i a passejar-lo per tot el pis agafat de l'auricular. Ben mirat, tenir una línia telefònica sense terminal telefònica és d'una inutilitat prou manifesta per sol·licitar la baixa urgent. Els altres no exageraven: cal armar-se de valor per afrontar una gestió tan poc agraïda com aquesta, sobretot perquè un ha de sotmetre's prèviament a la humiliació d'entendre's amb una gravació mecànica que l'insta a especificar el motiu de la trucada abans de merèixer l'atenció d'un operador humanoide. El procés és lent, ja poden comptar-hi, perquè tractar amb una màquina no sempre és cosa fluïda, i la connexió, d'altra banda, s'interromp unes quantes vegades, de manera que cal tornar a trucar, tornar a exposar els motius de la sol·licitud a un contestador robotitzat, tornar a esperar que es produeixi l'anhelada derivació cap al comercial del departament corresponent, tornar a escoltar mentrestant una, dues, fins a tres vegades seguides una cançoneta fatigosament optimista que fa més o menys “I just want to be ok today” i que canta, m'informo després, una tal Ingrid Michaelson amb cara de no haver fet mai mal a ningú, cosa que ja la fa obertament sospitosa. Finalment, d'una mena d'ultratomba, perquè el so és infecte, persistentment interferit per un zumzeig sideral, m'arriba la veu d'un consemblant, però sens dubte d'una categoria superior, atesa la deferència inalterable amb què se m'adreça. La seva amabilitat no és d'aquest món: de tan formal i programada, és quasi inflexible, implacable, i té un no sé què de tèrbola, com si en realitat estigués planificant en contra meva alguna cosa sinistra. Per moments, temo que una educació tan ostentosament falsa acabi esclatant en alguna forma de violència, i en certa manera ho fa, quan em proposen una “tarifa exclusiva” a meitat de preu de l'actual en un to tan imperiós, que interpreto més aviat com una amenaça. No, no vull cap reducció, sinó la supressió immediata i completa de tot servei. Deixeu-me en pau, lluny del brogit exasperant de la línia telefònica, de les veus gravades, de la inquietant amabilitat dels operadors, de la vida promoguda dins una tarifa plana.