A favor del doblatge

Com és que sucumbim tan dòcilment a la pressió dels comissionistes de la indústria cinematogràfica i correm a proclamar les virtuts de les versions originals per a l'aprenentatge de les llengües sense ni tan solament demanar-nos quants espectadors tenen l'oportunitat d'aprendre el suahili en una sala de cinema? O el noruec, o el japonès, o tantes i tantes de les més de 6.500 llengües que encara resisteixen, al món, l'onada de la uniformitat lingüística?

Si obrim els ulls i observem la quantitat ingent de sales de cinema que projecten tants films provinents de les cultures i maneres de viure dels nostres veïns més propers i llunyans, convindrem que aquell corrent cosmopolita favorable a la internacionalització i a la universalització de la nostra manera de ser i d'expressar-nos ens defensa tant de nosaltres mateixos que li hauríem d'agrair l'augment de la nostra sensibilitat pel matís i la diferència.

I, efectivament, la raó de la nostra submissió és revolucionària, de resistència a desaparèixer com a comunitat lingüística, perquè afavorint les versions originals impedim que les llengües minoritàries, com l'anglesa a casa nostra, puguin desaparèixer.

Més raons sensates tenen els puristes de les arts escèniques, perquè és evident que la gesticulació dels actors que poblen les nostres pantalles té ben poca cosa a veure amb la delicadesa de significat que un semitò vocàlic mal pronunciat ens podria fer perdre. La sofisticació de les històries que la indústria audiovisual –i virtual– posa a l'abast dels nostres ulls ineptes demanaria un entramat d'escoles d'actors, de traductors i d'intèrprets tan elevat que no hi hauria capital humà per a mantenir-lo.

Així doncs, suprimim les traduccions i els intèrprets, i els instituts del teatre especialitzem-los en la declamació nostrada, dels Pastorets i dels drames de la nostra terra; perquè així com nosaltres anem a veure les produccions novaiorqueses, en justa correspondència i visió cosmopolita del món, de Madrid a Londres i de Reus a Broadway consumiran les nostres.