Diuen que són verdes
La formació del nou govern ha estat una decisió valenta, fins i tot arriscada. El president Mas ha jugat fort, imposant quatre independents i demostrant que el seu compromís d'apostar pels millors possibles no era cap afirmació inconsistent. Quan una opció electoral s'imposa amb contundència té la temptació de repartir-se el botí. Obrir el govern a independents és entendre que cal respondre a un electorat transversal que ha confluït en donar confiança al més fort i que espera unes maneres poc partidistes. Amb la seva decisió, Artur Mas arrisca. Els nomenaments de Pilar Fernández Bozal, Boi Ruiz i Ferran Mascarell són operacions d'alt risc i, si fracassen –cosa que no cal esperar– tindran un important cost polític. D'altra banda, són aquests nomenaments els que donen atractiu i empremta a l'equip de Mas, que, segurament, haurà donat garanties als tres mosqueters que podran actuar sense trair els seus propis convenciments.
Nomenats els consellers i a l'espera del farciment de noms que omplirà les conselleries (detall gens arbitrari), cal aplicar els cent dies de gràcia per jutjar cap on poden anar els projectes de futur. És lleig, absolutament inconvenient i molt poc polític, iniciar el bombardeig del nou executiu, criticant-ne durament la composició abans d'haver escoltat els propòsits i/o les coordenades d'actuació, intentant fer llenya de noms i actituds des de l'oposició més barroera. Els socialistes, ferits i en desbandada, no perdonen l'aposta Mascarell, un torpede directe a la seva malmesa línia de flotació. Però hi ha una qüestió d'elegància política i de polidesa parlamentària que hauria de prevaldre, de la mateixa manera que així s'ha fet en els més que correctes relleus de conselleries. Escoltar les valoracions dels portaveus dels partits sobre la formació del nou govern ha estat la comprovació de poca categoria i del predomini dels tics partidistes. Després d'haver estat matxucats per les urnes, molts haurien de pensar un xic més abans de parlar, quan són precisament les seves propostes les que han quedat arraconades. És el mal dels impotents, aquells que, com la coneguda faula, diuen que són verdes quan no poden abastar-les.
