De la llastimosa fiscalitat

Un dels fac­tors més impor­tants que afec­ten la marxa de l'admi­nis­tració, de la gover­nació, d'un estat, és, com sap tot­hom, la impo­sició i la recap­tació dels impos­tos. El que resulta lamen­ta­ble és que els impos­tos són, també, a la vegada una de les fonts prin­ci­palíssi­mes on comença a bro­llar la injustícia social. Sense impos­tos, si l'Estat no té tots els seus ter­renys a sobre d'una enorme llosa d'or, o a cavall d'una més que gran­di­osa bossa capaç de con­te­nir una immensa mar de petroli, cap país –supo­sant que s'hagi debi­li­tat el colo­ni­a­lisme més voraç–, cap país, ja ho sabem, no podria sub­sis­tir. Sabem de sem­pre que els impos­tos són una ener­gia que cal res­pec­tar, en tots sen­tits, i fins i tot anem repe­tint de segles que així ho mani­festa l'Evan­geli encara que ho digui amb unes parau­les dife­rents obli­gat per les exigències del pre­sent. En aquell pre­sent fins es mos­tra res­pectuós amb la metròpoli: “A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar”, con­cepte que si el pro­ta­go­nista ho hagués pogut dir en el llen­guatge que avui se li podria supo­sar, pre­ci­sa­ria; “A l'espe­rit el que és de l'espe­rit i al poble el que és del poble”. I pot­ser afe­gi­ria: “I que ell mateix –el poble– ho admi­nis­tri con­jun­ta­ment, però, això sí, amb la màxima pul­cri­tud”. I segu­ra­ment repe­ti­ria aquests con­cep­tes qua­tre-cen­tes vega­des perquè les fra­ses res­so­nes­sin per tots els racons del pla­neta i amb una gran potència de veu perquè arribés fins als vius i fins als morts, com al judici final. Pos­si­ble­ment no exis­teix aquesta gran veu. El que exis­teix és la sor­desa uni­ver­sal, d'un uni­vers que arriba fins a tots els con­fins, afe­gint-hi els celes­ti­als. Els qua­tre orats super­vi­vents i els joves sense brúixola als quals ningú sap expli­car on es tro­ben situ­ats els punts car­di­nals, de vega­des neces­si­ta­rien lle­gir o escol­tar alguna doc­trina actual que els expliqués com s'ha d'actuar per posar fi a l'explo­tació exer­cida pels pode­ro­sos i fer que imperi tota mena de justícia, començant, pot­ser, per la fis­cal. Des de la meva situ­ació des­ar­re­lada de cap religió orga­nit­zada i, per tant de cap església cone­guda, men­tre crec que no crec amb una gran con­vicció, para­do­xal­ment només veig arri­bar com a únic con­sol als meus modestíssims recep­ta­cles parau­les d'alguns reli­gi­o­sos catòlics que deuen ser mig con­si­de­rats hete­ro­do­xes per les jerar­quies. En diré un parell: els lli­bres de Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Mato Grosso i les publi­ca­ci­ons periòdiques de la Fun­dació Lluís Espi­nal de Bar­ce­lona, Qua­derns Cris­ti­a­nisme i Justícia. Jo volia par­lar de la trista fis­ca­li­tat que patim i del que ells en diuen al suple­ment del qua­dern del gener pas­sat, però no hi cap. Allí lle­geixo que C. i J. des de fa dos anys és mem­bre actiu de la Pla­ta­forma per una Fis­ca­li­tat Justa, Ambi­en­tal i Solidària. Té com a objec­tiu la defensa d'un sis­tema fis­cal que per­met avançar cap a un model de soci­e­tat més just. La seva decla­ració comença així: “La res­posta de bona part dels governs euro­peus a la crisi que patim ha estat la reta­llada sis­temàtica de drets soci­als. El crei­xe­ment del deute públic –en gran part ali­men­tat pel res­cat ban­cari que els governs van haver de dur a terme– ha por­tat a una crei­xent ines­ta­bi­li­tat econòmica i política que s'ha visu­a­lit­zat en dife­rents atacs espe­cu­la­tius per part dels mer­cats finan­cers, posant alguns governs con­tra les cor­des”. Ja no hi cap res més. Però em pre­gunto per què d'aquesta fis­ca­li­tat tan ofe­gosa i mal repar­tida no en par­len els polítics ni en par­len a fons els mit­jans de comu­ni­cació. Ara no hi ha cen­sura, però hi ha la por de per­dre el càrrec o el lloc de tre­ball. M'atre­veixo a sug­ge­rir que bus­quin aquest but­lletí per inter­net: info@​fespinal.​com - www.​cri​stia​nism​eiju​stic​ia.​net.